dijous, 24 de gener de 2008

Hipàtia, científica d'Alexandria

L'últim científic que va treballar a la Biblioteca d'Alexandria (creada en temps d'Alexandre el Gran i destruïda set segles més tard) era una matemàtica, astrónoma, física i la cap de l'escola neoplatònica de filosofia, un rang extraordinari d'acompliments per a un sol individu de qualsevol època. 
El seu nom era Hipàtia. Va néixer a Alexandria el 370. En un temps en què les dones tenien poques opcions i eren tractades com una propietat.
Hipàtia es va moure lliurement i deseixidament pels dominis tradicionals dels homes. L'Alexandria del seu temps (llavors en gran part sota domini romà) era una ciutat sota grans tensions. L'esclavitud havia esgotat la vitalitat de la civilització clàssica i la creixent Església Cristiana estava consolidant el seu poder i provant d'eradicar la influència pagana i la cultura. 
Hipàtia romangué a l'epicentre d'aquestes poderoses forces socials. Ciril, l'arquebisbe d'Alexandria, la menyspreava a causa de la seva estreta amistat amb el governador romà, i perquè ella era símbol d'aprenentatge i ciència, que l'església identificava en gran mesura amb el paganisme.
Tot i el gran perill personal que li suposava, ella va continuar ensenyant i publicant fins que, l'any 415, de camí a la feina, va caure en mans d'una xusma fanàtica de feligresos de Ciril. La van arrencar del seu carro, li van estripar la roba i, armats amb petxines, li van arrencar la carn dels ossos. Les seves restes van ser cremades, les seves obres van ser destruïdes (com totes les de la Biblioteca) i el seu nom oblidat. Ciril va ser fet sant.
La mort d'Hipàtia va marcar la fi de l'ensenyament de Plató, no solament a Alexandria sinó a la resta de l'imperi, l'Església va aconseguir debilitar l'interès per les ciències i la Història va anar entrant en l'obscurantisme. La glòria de la Biblioteca d'Alexandria és un record llunnyà. Les seves darreres restes foren drestruïdes poc després de la mort d'Hipàtia. Fou com si la civilització sencera hagués patit una mena de cirurgia cerebral autoinfligida, i la major part de les seves memòries, descobriments, idees i passions s'extingissin irrevocablament.
Des d'aquest bloc volem fer un petit homenatge a Hipàtia, i a totes les persones que han estat, i són perseguides per el seu lliure pensament i retem especial homenatge a totes les dones, tant per la seva aportació a la ciència com per el seu obligat silenci i oblit.

dimecres, 16 de gener de 2008

Pascal Comelade. Música i fantasia.

Nascut el 1955 a Montpeller, de petit per casa seva van passar molts músics del costat Sud de la frontera.
La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre.
Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa).
Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max. Actualment viu a Ceret.

Desert

EL PLOR DEL DESERT

Un amic meu tornà del Marroc amb una història molt bonica que parla d’un missioner que, així que va arribar a Marràqueix, va decidir que cada matí passejaria pel desert que hi ha a la sortida de la ciutat. En la primera passejada, es va fixar en un home que estava ajagut i que, amb una orella enganxada a terra, acariciava la sorra.
-És boig- va pensar.
Però l’escena es repetia cada dia i, al cap d’un mes, intrigat per aquell comportament tan estrany, va decidir parlar amb el desconegut. Amb moltes dificultats –perquè el seu àrab no era gair fluid- es va asseure a terra i li va preguntar: Què fa?
-Faig companyia al desert i el consolo per la seva soledat i les seves llàgrimes.
-No sabia que el desert podia plorar…
-Plora cada dia, perquè té el somni d’arribar a ser útil a l’home i transormar-se en un verger immens, on s’hi puguin cultivar cereals, flors i criar-hi ovelles.
-Doncs digui al desert que compleix prou bé la seva tasca –va afirmar el missioner-. Cada vegada que camino per aquí, entenc l’autèntica dimensió de l’ésser humà, perquè el seu espai obert em permet veure com en som de petits davant de Déu.
-Quan contemplo la seva sorra, m’imagino els milions de persones que hi ha al món, que han sigut creades iguals, encara que el món no sempre sigui just amb totes. 

Les dunes m’ajuden a meditar. En veure el sol naixent a l’horitzó, l’ànima se m’omple d’alegria i m’acosto al Creador.
El missioner va deixar aquell home i se’n va anar a fer les seves rutines quotidianes. Però, l’endemà al matí, va tenir una gran sopresa perquè se’l va tornar a trobar al mateix lloc i en la mateixa posició.
-Ja li va explicar al desert tot allò que jo li vaig dir?
L’home va fer un cop de cap afirmatiu
-I tot i això, no para de plorar?
-Puc sentir cadascun dels seus sanglots. Ara plora perque s’ha passat milers d’anys pensant que era completament inútil, i ha malaguanyat tot aquest temps blasfemant contra Déu i el seu destí.
-Doncs digui-li que, malgrat que l’ésser humà té una vida molt més curta, també es passa molts dies pensant que és inútil. Rarament descobreix la raó del seu destí, i troba que Déu ha sigut injust amb ell. Quan arriba el moment en què un fet li rebela perquè ha nascut, creu que ja és massa tard per canviar de vida, i continua patint. I, com el desert, es dóna la culpa pel temps que ha perdut.
-No sé si el desert l’escoltarà –va dir l’home-. Ja està acostumat al dolor i no pot veure les coses d’una altra manera.
-Aleshores, farem el què faig sempre que noto que una persona ha perdut l’esperança: resarem.
Tots dos es van agenollar i van resar; l’un es va girar en direcció a la Meca perquè era musulmà, l’altre va plegar les mans en oració perquè era catòlic.
Cadascú va resar al seu Déu –que sempre ha sigut el mateix Déu, tot i que la gent hagi insistit a donar-li noms diferents.
L’endemà, quan el missioner va fer la seva passejada matinal, aquell home ja no hi era. Però la sorra del lloc on solia abraçar el terra estava mollada perquè havia brollat una fonteta. Durant els mesos següents, la font es va fer més gran, i els habitants de la ciutat van construir un pou al seu voltant.
Aquest indret, els beduïns l’anomenen “Pou de les llàgrimes del desert”.
Diuen que tothom qui begui d’aquella aigua, aconseguirà transformar la raó del seu patiment en la raó de la seva alegria, i trobarà el seu destí autèntic.

dissabte, 12 de gener de 2008

ÍTACA

Quan emprenguis el teu viatge a Ítaca, has de pregar que el viatge sigui llarg, ple de peripècies, ple d'experiències.
No has de témer ni als diables ni als ciclops, ni la còlera de l'enfurismat Posseidó. Mai trobaràs aquests monstres a la teva ruta si el teu pensament és elevat, si una exquisida emoció penetra la teva ànima i el teu cos,els diables i els ciclops i el ferotge Posseidó no et podran trobar...si tu no els portes ja dins teu, a la teva ànima, si la teva ánima no els conjura davant teu.
Has de pregar que el viatge sigui llarg, que siguin molts els dies d'estiu;
que et vegin arribar cofoi, alegrement, a ports que tu ignoraves. Que et puguis aturar als mercats de Fenícia,i comprar belles mercaderies, perles, coralls, banús i àmbar i perfums de plaers de mil classes.
Vés a moltes ciutats d'Egipte per aprendre, i aprèn d'aquells que són savis.Conserva sempre a la teva ànima la idea d'Ítaca : arribar-hi, et aquí el teu destí. Però no facis amb presses el teu camí; serà millor que duri molts anys, i que arribis, ja vell, a la petita illa, ric de quant hauràs guanyat al llarg del camí. No has d'esperar que Ítaca t'enriqueixi : Ítaca t'ha concedit ja un bell viatge.Sense ella , mai no hauries sortit ; no te res més per oferir-te. I si la trobes pobra, Ítaca no t'ha enganyat.
I essent ja tan vell, amb tanta experiència, sabràs ja sens dubte què signifiquen les Ítaques.

ARISTÒTIL (la cara fosca)


Aristòtil ens va ensenyar a raonar sobre el món que veiem, i coneixem: va ser ell qui va inventar la lògica (les regles del pensament), també inventà la idea de la divisió de les ciències en camps diferenciats tant pels temes que tractaven com pels mètodes que feien servir. Així mateix, va fer innombrables i útils observacions sobre els peixos, els homes, les estrelles i altres elements de la natura.

La foscor d'Aristòtil

A diferència de Sòcrates i Plató, que quan parlaven "d'home" es referien a tots els éssers humans, Aristòtil considerava que, esclaus, dones i no grecs eren inferiors. De fet és trist comprovar que per ell quasi tothom era inferior, excepte els aristòcrates grecs (homes, per suposat), els interessos econòmics i d'altra mena, compartia i dels quals creia formar part.

Els seus errors van tenir conseqüències perdurables i malignes: les seves doctrines sobre la inferioritat natural i la inferioritat femenina van justificar l'esclavatge i la desigualtat de sexes fins fa ben poc. El seu gran prestigi ha ajudat a defendre tiranies "benevolents" i la seva doctrina de la inferioritat ètnica va servir per justificar el racisme. Totes aquestes errades potser haguessin sorgit i perdurat sense Aristòtil però sense el seu recolzament explícit haurien estat més difícils de justificar.

BARAKA, sort providencial

Baraka és una paraula sufí que significa benedicció, alè o essència de vida. És un documental on només flueixen la imatge i el so. És un univers d'imatges de 24 països on hi trobarem naturalesa, religió, costums trivals, etc... Una més que recomanable pel·lícula amb una banda sonora espectacular. Si en teniu ganes quedem un dia a casa nostra i fem un passi de la pel·lícula amb una tassa de te i un foc. Esperem que us agradi.