dijous, 31 de desembre de 2009

Els Catflowers surten de la Reserva.

Els Catflowers han fet l’any 2009 una espectacular volada, 10.000 a Brussel.les, Arenys de Munt, 13 de desembre 170 consultes populars, Pep Guardiola, Reagrupament.cat. Si tanques els ulls uns instants veuràs que és com un somni, el desembre de l’any passat tot això era impensable.

Tanmateix, he parlat amb molts Catmesells /Catflowers d’aquests esdeveniments que han provocat un canvi d’escenari polític i social, a mans de la societat civil, i continuen tenint el mal d’Almansa, és a dir la submissió tant arrelada que els incapacita per lluitar per la dignitat i la llibertat i prefereixen creure que la Independència no és possible.

Bé, però l’important d’aquest 2009 és que molts Catmesells han sortit de la reserva i s’han convertit en homes/dones lliures que treballen per assolir la llibertat dels Països Catalans. Finalment ens hem tret del damunt les pors, els tabús i els complexes.

El 2010 toca seguir treballant, hi ha molta feina a fer i per sort tenim un model a seguir que, encara que no l’esmenti, tots sabeu a qui/què em refereixo: humilitat, esforç, il·lusió, coratge, unió, tots a una, ah, i fer-ho divertint-se.


Tot és possible, tot està per fer.

Plors i laments de què serveixen, gent que lluiti és el que cal.

Foc nou. Miquel Martí i Pol.



dimarts, 29 de desembre de 2009

Almanac del Cordill.

Us recomano molt i molt ( no en tinc cap benefici) l’Almanac del Cordill. És una petita agenda de tradició i cultura popular per a la casa, l’hort i el jardí. Hi podeu trobar entre d’altres, coses com aquestes:


Fins el segle XV l’Església Catòlica no permetia que els muts es casessin. Només perquè no podien pronunciar el "sí, vull" del ritual.


La Boira és aliada dels pagesos, perquè limita el risc de glaçades fent de manta protectora dels conreus.


Foll, Digues, què és amor.

Amor és aquella cosa que als lliures deixa en captivitat i als esclaus posa en llibertat. Ramon Llull.


Pluja menuda, la terra ajuda.


Amb una soca de 15 metres de cintura i uns dos mil anys de vida "lo Parot" d'Horta de Sant Joan és una de les oliveres més antigues de Catalunya.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Cançó de Nadal per a ningú. Lluís Llach.


Benvolguts amics / amigues, aquest blog descansarà uns dies per vacances de Nadal. Quan torni serà el nostre segon aniversari però d'això ja en parlarem en el seu moment.
Ara us felicito els Nadals i us desitjo un molt feliç any nou, ple de salut i felicitat (una miqueta cursi).
Tot seguit un poema de Nadal d'en Lluís Llach.



Sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que avui no obri
la botella de xampany.
Sé que en un lloc lluny
potser algú pensarà
que en altres racons
hi resten boques amb fam.
Però serà tan estranya gent
la que dubtarà un moment
per donar la mà
al que no és germà.
I els que amb gran soroll
volem fer un nou món
avui, aquesta nit direm no.
I pels que l'avui
és com el passat
tampoc trauran la seva mà.
I els que mudats
anem a "Missa del gall"
no resem amb altra cara
que no cal.
Fora de l'església
hi han homes ben cecs
la nostra boira els hi tapa
el camí del vent.
Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
I els que hem cridat
tots som ben iguals
avui tancarem junts la porta.
I demà vindrà un nou despertar
ningú tindrà la cara roja.
Però sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que al veure'm digui,
calla, ningú ha escoltat.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Som un anacronisme.

Degut als ràpids canvis del món que ens envolta des del nostre naixement, els éssers som uns anacronismes vius. El nostre món ha canviat radicalment en els darrers 150 anys.En canvi, la fisiologia humana ha trigat milions d’anys en crear-se i no ha variat gaire en 150.000 anys. El nostre cos –encara que estigui en plena forma- ha estat “dissenyat” per a tenir èxit en el passat. És una màquina biològica antiga que evolucionà en resposta a un món que ja no existeix.

Encara que vivim en un món on la velocitat del processament dels ordinadors es duplica cada dos anys, la capacitat de processar informació de l'ésser humà no ha crescut d’una manera substancial en els darrers 150.000 anys. Així doncs, està clar que la nostra fisiologia està desfassada.

Per un ésser humà mitjà, el temps mínim de reacció és d’unes 250 mil·lèsimes de segon. Aquest temps és el necessari per a reaccionar a un estímul, com prémer un botó quan s’encén un llum.

Els ordinadors personals funcionen 750 milions de vegades més ràpids que nosaltres.

Aquesta velocitat de processament nostre relativament lenta té dues conseqüències importants.

En primer lloc, significa que tots vivim més de 250 mil·lèsimes de segon en el passat. El nostre cos triga aproximadament aquest temps per a detectar què succeïx al voltant nostre quan s’encén un llum. Encara triguem més en percebre el so perquè la seva velocitat és molt menor a la de la llum.

En segon lloc, donat que el nostre procés mental funciona amb lentitud, hem de ser curosos amb el temps que dediquem a pensar en qualsevol cosa.

Estalviem i conservem els nostres cicles mentals com el garrepa que estalvia i conserva els seus diners. Els psicòlegs en diuen d’aquesta tendència “avar cognitiu”.

Quan la gent s’enfronta a decisions rutinàries a la vida quotidiana, estalvia cicles de pensament i utilitza la metodologia mental, unes regles generals simples i pràctiques que aprenem per assaig i error.

Estalviem el nostre judici i la nostra capacitat per prendre decisions per tal de pensar en les situacions noves, imprevisibles i perilloses que sorgeixen a la nostra vida : per preveure el futur. Malauradament, el que ha funcionat en el passat pot que no serveixi en el present immediat, sobretot si aquest present és diferent del d'aleshores. A més a més, els nostres èxits passats no es reprodueixen automàticament en el futur per molt que desitgem que sigui així.

Hem de viure en el present amb perspectiva de futur.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Pantocràtor.


Pantocràtor, del grec totpoderós, por i valentia, esperança i càstig, principi i final de la vida, pregar i demanar a qui tot ho pot, i tal vegada també qui tot ho nega, la feblesa de la por, la força de la pregària.
Pantocràtor és la gran paradoxa.
Bellesa i fascinació, tots aquests atributs devien omplir la ment temorosa dels cristians de l'edat mitjana, fora d'ell, el món era fosc, violent i cruel. Sota el jou de l'església i de la noblesa, quina altra esperança podien tenir els gentilhomes si el coneixement els hi era negat?
El seu esguard misteriós, sever i, alhora, protector, donava l'esperança d'un món millor a prop seu, era la millor eixida per les pors i les febleses dels homes.

Pantocràtor, un cop més paradoxal, ara és ell qui està protegit als museus, restaurat per mans artesanes, qui sap si potser descendents d'aquells temorencs cristians.
Però us convido a que us fixeu bé en ell, en el seu esguard, continua convidant-nos a pregar i a demanar-li ajuda i protecció.... Potser perquè sap que, malgrat els coneixements adquirits en aquests segles, no som més savis i la foscor continua.

dissabte, 12 de desembre de 2009

L'Estelada: la bandera de combat

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.
La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.


El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

diumenge, 29 de novembre de 2009

John Lennon


Més d'una generació el vam tenir com a paradigma de rebel·lia i llibertat, John Lennon, més enllà de la qualitat de la seva música, era una icona, un símbol d’inconformisme i de lluita.
Vivíem les tenebres de la dictadura i els seus efectes sobre tres generacions (horrible només de tornar-hi a pensar), volíem trencar el conservadorisme i la repressió, no només política, sinó, també i essencialment social, viure en llibertat.
Els que tenien la sort de portar el cabell llarg eren assenyalats com a “maricons”, pollosos o subversius, personalment recordo com a la meva feina per portar el cabell llarg ( ni la meitat que John Lennon), em van suggerir que me’l tallés o em busqués una nova feina: ens hi voliem assemblar a ell, encara que només fos en els cabells.
Sabíem poques coses reals de la seva vida, perquè el “régimen” ho censurava, però això encara ens esperonava més donat que donava pas a la imaginació i a la llegenda.
Recordo el dia que vaig sentir per la ràdio la notícia de la seva mort, a mans d’un ximple van dir, sempre he pensat que problablement era un titella d’alguna fosca conxorxa del gover americà. Aquell dia vaig sentir una barreja de ràbia i de frustració, els dolents seguien guanyant.
Han passat anys de la seva mort, 29 ( 8 de desembre) per ser exactes, però afortunadament segueix viva la seva música i el seu esperit de reivindicació.
Us deixo amb Imagine, inspirada en un llibre de poemes de la seva dona Yoko Ono, la cançó que més valors em va aportar i que em segueix servint de nord.



Imagina't que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostra
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia...
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina't tota la gent
vivint la seva vida en pau....

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l'únic;
i espero que algun dia t'uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina't que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina't que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l'únic;
i espero que algun dia t'uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

dijous, 26 de novembre de 2009

El més petit de tots.

L'any 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va adoptar com a icona de la seva activitat la figura creada per l'escultor barceloní Miquel Paredes: un nen milicià vestit amb una granota d’obrer que sempre portava una senyera a la mà, era la mascota de la revolució i simbolitzava la crida a lluitar contra els feixistes: Se li posà el nom d'"El més petit de tots" en record de la cançó popular "Els tres tambors". Amb posterioritat es va encarregar una lletra a Pere Quart que va ser cantada amb la tonada de la cançó popular per Emili Vendrell i a Lola Anglada se li va encarregar un conte inspirat en aquella figura. D'aquella figura se'n van fer milers d'exemplars que eren presents a moltes llars catalanes i se'n van vendre uns 60.000 per recaptar fons per seguir la lluita. Aquesta figura representava l'esperit de combat i resistència del poble català en la imatge d'un infant que duia a la mà la nostra bandera. Amb el franquisme la majoria es van destruir per por a les represàlies.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Descolonitza't. Dr. Cat.

Heu anat a una apassionant conferència sobre cinema japonès mut dels anys quaranta.

La sala és gairebé plena i comproveu amb alleujament que no sou l’únic “freaki” del barri. De sobte, una amable però assertiva veu femenina s’alça des de l’útima fila:

“Perdón, puede hablar en otro idioma, por favor?”.

El conferenciant no sap què fer. Ha preparat la conferència en català i el seu castellà és més aviat precari. De fet, és el primer cop que parla en públic i ja està prou nerviós. Cerca desesperadament amb la mirada algú de l’organitzxació, però tots són al bar. Comença a suar i no té mocador.

La situació es fa insostenible i l’ambient es tensa. Esteu indignats, us volen boicotejar la vetllada ! A més, coneixeu la dona: pel cap baix fa deu anys que viu a la vostra escala!

Ah, no, per aquí no hi passeu! Us aixequeu i dieu, amb un evident català del Rosselló:

“Peggdó, peggo jo no entenc pas el castellà.” Els vostres veïns de tota la vida us miren estupefactes, ni us immuteu. Alguns comencen a somriure. Un d’ells imita (fatal) en Mattehew Tree: “Joo sóc de Birmingham i tampooc l’enteenc.” “ Ni io”, s’hi afegeix en un patiller alguerès en Bernat, el popular cambrer del bar Sport, “sono catalano di Sardenya”.

El conferenciant, tement una allau d’esgarrifoses imitacions d’accents, acaba decidint-se: “Ho sento senyora, però la conferència estava conveniement anunciada en català. No podem decebre aquests senyors de tan lluny, oi? No es preocupi, parlaré a poc a poc i segur que m’entendrà.”

Relaxat, amb la tranquilitat que dóna el deure acomplert, us espatarreu a la cadira i a gaudir d’aquests interessos tan estranys que teniu. (Seria fantàstic que després de la xerrada convidéssiu la senyora a una cerveseta i us li oferíssiu com a voluntari lingüístic.)

Recursos necessaris: Ganes de fer comèdia. Poca vergonya. Nassos.

Dificultat: Mitjana

diumenge, 22 de novembre de 2009

Dóna'm la mà. Joan Salvat Papasseit-Toti Soler.

Creació d'una nova realitat amb el sisè sentit de l'escriptura (post anterior).


Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

Creació de realitats


Amb els cinc sentits, ajudats de la nostra memòria i experiències interpretem la realitat (la nostra). Però tenim la capacitat de crear-ne de diferents, això passa quan emprem el llenguatge escrit o parlat.
Quan per exemple diem;
El temps passava lentament, em va sorprendre la vesprada vora el mar, el suau vent de garbí m’acaronava el cos mentre els darrers rajos del sol pintaven el cel d’una vermellosa aquarel•la, la fressa del mar interpretava una bella melodia i tot el meu cos vibrava d’harmonia i llibertat.
Hem creat amb el nostre llenguatge, en aquest escrit, una nova realitat i alhora la vostra interpretació donarà pas a noves realitats.
Penso que aquesta qualitat és una de les meravelles de l’home, pot ser hauriem d'aprofitar-la per descobrir un món il·limitat.
Aquestes reflexions estan inspirades en Ramon Llull que, ja en el segle XIII, parlava del sisè sentit, l’escriptura.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Tossudament Catalans


Enguany fa 350 Anys del Tractat dels Pirineus en què la monarquia borbònica va esquarterar el nostre país donant a la monarquia francesa part del nostre territori (el Rosselló, Perpinyà, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya). Val a dir que posteriorment, en diferents ocasions, els francesos els van oferir tornar les terres catalanes a canvi de territoris a Flandes...
Avui, a Perpinyà més de cinc mil catalans d'arreu dels Països Catalans, hem tornat a reivindicar que ens tornin la nostra Terra. Per a mi, però, el més important és que hem fet costat als compatriotes de la Catalunya Nord, els hem dit que no estan sols, que la lluita continua amb més força que mai perquè tenim la raó i estem a l'Europa dels pobles lliures. Mai més cap català sol, tots units per assolir la Sobirania, tossudament catalans !!!!
Us passo els següents enllaços de diferents entitats de Perpinyà:
Usap. Casal Jaume 1er Perpinyà. La Bressola. Escola Arrels.
Arrels Radio, la veu de la Catalunya Nord, La Clau (Actualitat i Societat).


Catalunya escapçada from Jaume Claramunt on Vimeo.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Sex Pistols, My Way (excepcional....)

Els Sex Pistols van ésser, tot i la seva curta existència, un grup anglès de punk molt influent. A través dels seus singles crus i nihilistes, i les seves violentes posades en escena, el grup va revolucionar la idea del que podia ser el Rock and Roll. Al Regne Unit, el grup va ser considerat perillós per a la majoria de la societat, i va ser prohibit a tot el país; als Estats Units no hi van tenir el mateix impacte, però un nombre incomptable de grups als dos països van inspirar-se en la força de la seva música, mentre que molts altres van inspirar-se en la seva ètica anarquista i indiferent al sistema.El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten cantava amb arrogància sobre l'anarquia, l'avortament, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s'hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora posible. Els Sex Pistols foren prohibits en gairebé tots els llocs de la gira que havien preparat, de 23 llocs solament van poder realitzar el seu concert en tres. El punk seguí creixent sortejant tota mena de control. Creuà Nova York i d'allí s'estengué a resta Amèrica del Nord, amb exponents com els Ramones, The Stooges. Els Pistols foren prohibits en ràdio i televisió, els seus recitals solament s'informaven de boca a boca i tocaven en llocs com el cinema de Londres o en la discoteca Lafayette sota el pseudònim de SPOTS (Sex Pistols on Tour Secretely).

God Save the Queen



diumenge, 25 d’octubre de 2009

El dia de la marmota.

Atrapats en el temps, cada dia és una repetició, una rutina mínimament alterada per les notícies externes (ràdio, tv,etc.) a nosaltres i intencionadament dirigides a crear un pensament únic, encara que en aparença sigui divers i fins i tot enfrontat. El millor paradigma d'aquesta situació és la gent que es dedica a la política (que no a fer política).
Si recordem l'extraordinària pel·lícula del dia de la marmota, veiem que per Bill Murray cada dia és igual a l'anterior, li passen les mateixes coses fins que canvia de comportament, així doncs al meu entendre i agafant la pel·lícula com a paradigma, nosaltres podem alterar la rutina diària: canviar les petites coses quotidianes, incrementar la diversitat d'activitats noves a fer i sobretot revisar l'escala de valors i el pensament assegurant-nos de que són ben nostres i des d'aquesta reconstrucció de valors, començar una vida nova, plena de llibertats, d'imaginació i de vents frescos...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Woody Allen (Allan Stewart Konigsberg)


D'origen jueu, va néixer l'u de desembre de 1935, al districte del Bronx de Nova York, però es va criar a Brooklyn. De la seva biografia destacar que amb la pel.lícula Annie Hall va aconseguir quatre premis Oscar, però que no va anar a recollir perquè el mateix dia tenia un concert amb el seu grup de jazz.
A les seves pel.lícules hi dibuixa uns personatges carregats de les seves pròpies fòbies i temors. Nevayorquès de cap a peus és un enamorat de Manhattan, cosa que no em sorprèn gens. Us deixo una petita actuació d'un Woody Allen molt jove però que ja despuntava com un geni del cinema americà (no hollywoodià).

Recepta de cuina vegetariana.


MUSAKA DE MATÓ I NOUS

- 3 albergínies petites
- 300 grams de mató
- 1 ceba
- Tomàquet fregit
- 1 culleradeta d’orenga
- 1/2 culleradeta de canyella
- 1 pessic de nou moscada
- 50 grams de nous
- Formatge parmesà ratllat
Primer, he tallat les albergínies a rodanxes primes (sobre 1 cm de gruix), les he salat i les he posat a l’escorredor, que anessin suant i deixant l’amargor fora. Després, he posat al foc una paella amb oli i hi he fet una ceba ben picada i a foc molt lent, una mitja horeta.He recuperat les albergínies, les he eixugat i les he fregit en una paella amb força oli de girasol, a foc molt viu. Després les he posat sobre paper de cuina que xupés una mica l’oli sobrer.En un bol he barrejat bé el mató, la canyella, l’orenga, la nou moscada i un bon raig d’oli d’oliva bo.
Després les nous, ben trencades a trossets, fins fer una pasta més o menys homogènia. En una plata per anar al forn i untada mínim anet amb oli, hi he dipositat una primera capa d’albergínies, amb una mica de sal per sobre. Després un bon raig del tomàquet fregit, fent una segona capa. A continuació la ceba sofregida.
Ara toca la pasterada feta amb el mató i per acabar una altra capa d’albergínies (a la recepta de l’Ondakin li posaven carbassó). Per sobre una mica de parmesà ratllat i abans de servir-lo, uns minutets al forn a gratinar.

Cuina amb compte és un weblog de cuina, que conté receptes no especialment complicades i altres articles sobre aspectes al voltant de la cuina. Els majors contribuidors són el Roger Compte (que escriu també al blog germà Amb compte) i la Silvia Campàs.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Abbey Road, 40 anys !!!!

M'he despistat una mica, el mes passat aquest darrer àlbum dels Beatles, ha fet 40 anys!!
Happy birthday !!. Algun dia d'inspiració aviam si m'atreveixo a escriuré alguna coseta sobre la genial banda de Liverpool.
Us deixo amb la cançó que més m'agrada de l'àlbum.


dimecres, 7 d’octubre de 2009

Lesbos.


Charles Baudelaire (París, 9 d’abril de 1821 – 31 d’agost de 1867).
Va patir en la seva pròpia persona els atacs de la legislació burgesa, que processà i censurà el seu llibre de poemes Les flors del mal.
En el món poètic de Baudelaire hi ha un ésser que reuneix les suggestions de tots els sentits, que pot potenciar totes les sensacions, i aconseguir que es barregin i es responguin: hi ha un estímul per a l’èxtasi més potent i eficaç que totes les drogues: la dona”.
Es tractarà de convocar tota la potència sensual que habita en certes experiències, certs éssers, certs objectes, per aconseguir el que sembla que és l’únic mitjà de fugir de l’horrible fàstic de la quotidianitat: l’oblit, l’aniquilament del jo o l’èxtasi. L’èxtasi baudelairià.

Flors del mal
DONES DAMNADES

Com bèsties pensatives en la sorra ajaçades,
giren els ulls en cerca de l’horitzó marí,
i els seus peus que es percacen i les mans apropades
tenen dolces llangors i un amarg frenesí.

Unes, cors que s’agraden de confidències llargues,
al fons de les bosc úries amb rierols brogents,
van confegint l’amor d’infanteses amargues,
graven la fusta tendra dels troncs adolescents;

d’altres, com dues monges, avancen greus i lentes
a través dels penyals plens d’aparicions,
on sant Antoni ha vist com laves violentes
sorgir els pits nus, purpuris, de les temptacions;

n’hi ha, que a la claror de resines enceses,
dels vells antres pagans allotjant-se en els clots
udolen enfebrades i et criden per ser ateses,
oh Bacus, que mitigues remodiments remots!

I aquelles, de qui el pit ama els escapularis,
que, encobrint un fuet entre vestit i pell,
mesclen dins les nits llòbregues i els boscos solitaris,
l’escuma del plaer als sanglots del flagell.

Oh verges, oh dimonis, oh víctimes, oh harpies,
de la realitat despectius esperits,
àvides d’infinit, disbauxades i pies,
adés plenes de llàgrimes, adés plenes de crits,

Jo, que en aquest infern he encalçat vostres vides,
pobres germanes, tant us planyo com us vull,
pels vostres dolors tristos, vostres sets no extingides,
urnes d’amor del qual teniu el cor curull!
(Versió de Xavier Benguerel)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

FBI


Poques coses a dir del FBI, perquè tothom coneix a través del cinema la història, misèries i heroïcitats d'aquest cos de polícia nord americà.
Destacar el seu dirigent J.Edgar Hoover, pare de l'actual FBI i que el va convertir en un poder fàctic, a força d'acumular informació privada de totes les persones rellevants del país: polítics, homes de negocis, etc...
Coneixia tots els secrets i foscors de la classe dirigent, fins i tot dels presidents, als que en més d'una ocasió s'hi va enfrontar. Encara que ara s'han desclassificat els documents secrets, a la mort de Hoover, la seva secretària va cremar-ne molts de comprometedors.
Us deixo l'enllaç (el podeu trobar traduït al català) del FBI, on hi podeu trobar coses com ara,
"Wanted by the FBI", "Top ten fugitive", "Crime alert".
http://www.fbi.gov/multimedia/media_main.htm

diumenge, 4 d’octubre de 2009

8 minuts de descans...

Per gaudir-ne només si disposes de 8 minuts... i si pots fer-ho acompanyat d'una tassa de te, millor!

dijous, 24 de setembre de 2009

AL TALL

Com tots sabeu és un grup musical valencià creat l'any 1975 encara en actiu.
Excel·lents músics i patriotes de socarrel, el millor però és que els escoltem en dues de les cançons més emblemàtiques ; TIO CANYA, LA BATALLA D'ALMANSA !



dimecres, 23 de setembre de 2009

MIRA COM PARLES!.

En anteriors escrits he fet referència molt sovint a l’observació com a mètode de coneixement personal. Ara proposo algun exercici:

Parlar. És un registre que pot ser observat de manera senzilla i molt directe.

Primer exercici: Dedica-hi dos o tres dies, observa els estats mentals (ira, benevolència...) previs a les paraules, i, també molt important, presta atenció als que apareixen durant les converses.

Fes-ne una anàlisi després de cada conversa i un repàs al final del dia, i intenta identificar quins estats d’ànims reflecteixen (violència, tolerància...).

No t’evaluïs, no et jutgis i mira quin efecte han fet les teves paraules en els interlocutors i en tu mateix/a.

Segon exercici: mira de no parlar dels altres ni de tu, no parlis molt, parla en veu baixa i procura modular la veu de forma suau i expressiva.

Tercer exercici: observa els exercicis u i dos en les altres persones. No evaluïs, sigues comprensiu/va, només observa i aprèn de tu i dels altres.

Les paraules brollen de la ment, dels estats d’ànims, de la consciència, i és per aquest motiu, la segona millor eina per conèixer-te i per conèixer als altres.

Ah, si somrius millor !

divendres, 18 de setembre de 2009

SAMSARA

Samsara: paraula originària del sànscrit que significa roda de la vida, mort i renaixement.
Podeu trobar moltíssima informació en els centenars de llibres referents al tema, tanmateix jo que sóc un curiós, l’he estudiat una mica amb uns bons mestres i amb la pròpia observació de l’esdevenir de la vida.
Així doncs per a mi el samsara és el remolí que cada dia se’ns engoleix cap endins, cap enfora, amunt i abaix, però la característica més significativa “és que no en som conscients”, de la mateixa manera que una fulla en un dia de ventolera va d’un costat a l’altre, així és el nostre dia a dia.
Les energies del nostre entorn feiner, social, familiar, etc... actuen sobre nosaltres de tal manera que formem part d’elles involuntariament, ens convertim en ira, en desànim, en violència, en egoïsme i en moltes coses que no som però que, com en una maledicció, ens hi convertim ni que sigui per uns minuts, unes hores o uns dies. Contaminats per prejudicis, confusió i desitjos, naveguem per aigües capricioses aleatòriament, sense destí, i moltes vegades l’èxit és només sobreviure als naufragis.
Mira per on, el samsara no és una força aliena, podem influir-hi, canviar-la i, fins i tot controlar-la, depèn en gran part de nosaltres, de les decisions, de les accions i de les no accions, però sobretot depèn del pensament, de la ment i de la consciència.
El temps passa, la vida és finita, cada dia és una oportunitat única, nosaltres decidim.....

dissabte, 12 de setembre de 2009

Parèntesi musical

Després de la celebració de l'Onze de setembre i amb la mirada posada a Arenys de Munt, necessito una mica de temps per reflexionar. Tanmateix hi ha un pensament que em dóna voltes i del que no em puc despendre i és l'òbvia i profunda fractura entre la classe política i la recent anomenada societat civil. Coi tios (polítics) per què ens obligueu a fer política? tant bé que estava jo dedicant-me a les meves aficions...!
Bé, la cançó que us proposo (per mirar de distreure'ns) és d'una esplèndida soprà britànica, Sarah Brightman. Amb més de 10 discos d'or i amb una veu meravellosa és, al meu parer, un exemple de virtuosisme. El millor serà que l'escolteu, així doncs, us passo l'enllaç d'una de les seves cançons, en aquest cas, a dues veus amb el tenor italià Andrea Bocelli.
Disfrutem de la música que ja tindrem temps de tornar a barrinar... Ah! una cosa més: "TOTS SOM ARENYS DE MUNT".


dijous, 3 de setembre de 2009

Discurs de Barack Obama per la Diada !


Discurs de Barack Obama donant suport a la nació catalana per l'Onze de setembre.
Els demano que creguin, no en la capacitat dels polítics, els estic demanant que creguin en la de vostès. Els catalans encara creieu en una Catalunya on tot és possible, només dubteu de qui us governa.
Avui els dic que els desafiaments als que s'enfronten són reals, són seriossos i són molts.......
No serà fàcil afrontar-los, ni serà un període curt de temps. Però que se sàpiga això: Catalunya s'hi enfrontarà.
La pregunta que ens fem no és si el govern és gran o petit, sinó si treballa. Si ajuda a la pagesia,
si fa una política social correcta respecte l'habitatge, la sanitat, i l'educació... Si ajuda els febles, els menys afavorits, i si procura que els treballadors tinguin una jubilació digna. La pregunta també és si protegeix la llengua i la cultura pròpies i si camina cap a la Independència. Si la resposta és sí, seguirem endavant; on sigui no, cal fer un canvi de polítics i de lleis. A partir d'avui, hem d'aixecar-nos, treure'ns la pols del damunt i tornar a començar la tasca de refer Catalunya.
Ara els demano que el seu espirit estigui més fort que mai, que no pot trencar-se. Les dificultats i els obstacles no ens poden superar i els derrotarem. Rebutgem l'elecció entre la nostra seguretat i els nostres ideals. Amb esperança i virtut, esquivarem novament les corrents gelades, i aguantarem les tempestes que ens vinguin al damunt.
La grandesa mai és un regal, és necessari guanyar-la.
¡ Que Déu beneeixi la Nació Catalana !

dilluns, 31 d’agost de 2009

Pensaments, sentiments i accions....

La ment precedeix a totes les coses. La ment és el primer i principal. Els pensaments, els sentiments i les accions estan creats per la ment. Si una persona actua o parla amb la ment confosa i pertorbada, el patiment el segueix, com la roda segueix les petjades del bou. Però quan parla o actua amb la ment clara i fresca,la felicitat l’acompanya com l'ombra que mai l’abandona.


Així doncs veiem clarament la interrelació entre l’estat de la ment i l’acció o la paraula. És a dir, l’estat de la ment des del que actuem o parlem determina com ha de desenvolupar-se una acció, o com ha de formular-se un diàleg. És més, els nostres patrons de comportament i la manera com pensem estan influenciats i dirigits per la ment, és a dir, “per l’estat mental del moment”.

Així doncs, la felicitat i el patiment de la vida no sorgeixen per les condicions externes, sinó que depenen del tipus de ment o actitud mental que hom té cap a la vida i cap el món.

dijous, 27 d’agost de 2009

Millora el teu anglès!

Tot navegant per Internet, he trobat aquesta web per millorar l'anglès dels catalans

Quina és la idea?

La idea és corregir errors típics i miLLorar els recursos dels catalans a l'hora de parlar i escriure en anglès:
- a la feina
- als estudis
- als viatges
- a la navegació per internet
- al dia a dia...
Els apunts són curts, "nanolliçons" si em permeteu. No són classes magistrals ni rotllos patateros.
El lector es pot parar aquí o aprofundir pel seu compte.
Enllaç de la web : http://milloringlix.blogspot.com/

dimecres, 26 d’agost de 2009

Restrenyiment


Conegut de totes / tots és que l'impediment per fluir cap enfora és d'una gran incomoditat, fa apretar les dents, i axinar-se la cara....
Malauradament, algunes persones, sobretot dones, ho pateixen de forma crònica, com si no fos poc amb la càrrega que duen al damunt, sembla que la naturalesa tampoc les ajudi. Sort en tenen d'aquest producte làctic que, segons sembla, ajudat per un fermen determinat produeix el beneficiós efecte tan esperat. Que així sigui !. Tan de bò sigui molt efectiu s'acabi el restrenyiment i deixem de veure mentre dinem o sopem a la senyora inflada i cara de pena.

dissabte, 22 d’agost de 2009

TWIST AND SHOUT....

Diu un savi (Panikkar) que la tristesa és un pecat capital, que l'alegria és llibertat, serà doncs que tants moments de tristesa vénen de la manca de llibertat?.
Segueix dient que l'alegria és compatible amb la preocupació, que l'alegria la cerquem dins nostre, on és la consciència pura....
Que busquem la felicitat en la família, l'amistat, l'amor i amb les coses que es fan bé !!
Ah, i també diu que l'home no està fet per a treballar (ho sospitava) !!!
La veritat és que estic fart de tanta foscor al meu voltant, de tanta tristor i de tanta renúncia, però segueixo amb el que diu el venerable Panikkar; si faig el que puc em dóna pau, jo no puc transformar el món però em puc transformar a mi !
Massa prejudicis, massa valors establerts, massa lleis, massa insolidaris; sabeu què us dic? Que ja n'hi ha prou, que els bombin!!!! Per mi ha arribat el moment de canviar de ritme i de camí, us convido a fer una reflexió i, si us sembla bé, fem com a la "pel·li" de Forest Gump, tots junts comencem a córrer sense anar a cap lloc predeterminat.....
Us deixo amb una cançó a condició de que la canteu (cridant) i que la balleu, osti....
Balla el twist i crida !!!!!!!!!!!!!!!!