dijous, 29 de gener de 2009

HANNYA SHINGYO. SUTRA DEL COR.



Un altre cant del sutra, enllaceu aquí: http://www.spokanebuddhisttemple.org/Audio/englishheartsutra.mp3

Aquest meravellós sutra es canta després de zazen (meditació), amb concentració particular sobre l'expiració i amb harmonia amb la resta de meditadors.
MAKKA HANNYA HARAMITA SHINGYO .
Essència del Sutra de la Gran Saviesa que permet anar més enllà.
El bodhisattva de la Veritable Llibertat, per la pràctica profunda de la Gran Saviesa, comprèn que el cos i els cinc “skandha” (sensació,percepció,pensament, activitat,consciència) no són més que vacuïtat(ku) i mitjançant aquesta comprensió ajuda a tots aquells que pateixen.
Oh Sariputra!, els fenòmens no són diferents del buit; el buit no és diferent dels fenòmens. Els fenòmens es tornen ku; ku es torna fenomen. (La forma és el buit, el buit és la forma). Els cinc “skandha” són també fenòmens.
¡Oh Sariputra!, tota existència és ku (buit). No hi ha naixement, ni començament, ni puresa, ni màcula, ni creixement, ni disminució. Per tant, en ku, no hi ha ni forma ni skandha, ni ull, ni orella, ni nas, ni llengua, ni cos, ni consciència. No hi ha color, ni so, ni olor, ni gust, ni tacte, ni objecte de pensament. No hi ha saviesa, ni ignorància, ni il·lusió, ni decadència, ni mort, ni fi de la decadència ni fi del sofriment.
No hi ha coneixement, ni profit, ni no profit.
Per el bodhisattva, gràcies a aquesta saviesa que mena més enllà, no existeix ni la por ni el temor. Tota il·lusió i tota afecció han estat tallats, i pot aprehendre la finalitat última de la vida, el nirvana.
Tots els Budes del passat, del present i del futur poden assolir la comprensió d’aquesta suprema saviesa que allibera del sofriment i permet trobar la realitat.
Aquest mantra incomparable s’esmenta així:
Anem, anem, tots plegats més enllà del més enllà a la riba del satori.

dimecres, 28 de gener de 2009

LA MENT, AMIGA O DESCONEGUDA?

Hom deu alliberar-se amb l’ajut de la ment. Per aquell que ha conquerit la ment,

aquesta és el millor dels amics; però per el que no ho ha fet, la ment perdurarà com el seu pitjor enemic. Bhagavad-Gita.


L’entrenament mental és necessari. És l’única manera que tenim d’impedir que el

“Jo” inconscient deambuli a la deriva i se’ns despisti amb les coses familiars de l’entorn o amb associacions que ens faran pensar en el passat.

Quan “fem” alguna cosa una i una altra vegada al final aconseguim que es converteixi en la nova ment. Ens endinsem en un nou “Jo” iniciant l’acció amb un simple pensament i deixant que el cos estigui al servei de la ment.

Crec que seria bo estar sempre desenvolupant el nostre “Jo” i les nostres accions.

Si practiquem i manifestem l’alegria cada dia, aconseguirem integrar-la. Si ens hem estructurat per ser alegres, les circumstàncies difícils de la nostra vida o de l’entorn,no aconseguiran canviar el que ja hem aconseguit ser.

L’origen de l’autèntica energia passa per superar allò que és conegut i rutinari i trobar així una motivació.

Quan finalment aconseguim deixar de pensar amb el cos i comencem a pensar amb la ment, comencem a viure una aventura amb noves i il·limitades experiències.

dissabte, 24 de gener de 2009

CARL SAGAN. COSMOS


Amb aquest vídeo de Vangelis (banda sonora de la sèrie) , vull retre homenatge al científic Carl Sagan, director de la sèrie Cosmos. Vaig aprendre’n una gran quantitat de coneixements, alhora que m’entretenia, des dels presocràtics fins a la teoria de la relativitat d’Einstein o els increïbles descobriments de Leonardo da Vinci.
Carl Sagan va alimentar la meva curiositat per la cultura de la Humanitat i per les meravelles i misteris de l’univers.
Ah, no vull passar per alt la seva admiració per la biblioteca d’Alexandria,a la que hi dedicà més d’un capítol: recordo especialment el d’Hipatia, la darrera científica.
El seu sempre didàctic missatge desprenia valors com ara la tolerància, la multiculturalitat i el respecte per les diferents formes de pensar i de viure.
Segurament ell ara forma part d’aquest Cosmos que tan va estudiar i estimar.
Gràcies benvolgut Carl Sagan.

divendres, 23 de gener de 2009

RAIMON / ESPRIU. HE MIRAT AQUESTA TERRA



Versió completa !!!!


Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

dissabte, 17 de gener de 2009

CLEOPATRA

La bellesa llegendària de la reina d’Egipte (que era grega), la seva cort luxuriant, el seu poder d’atracció, el fet d’haver estat l’amant de Juli Cèsar i després de Marc Antoni, i tants altres aspectes del seu caràcter i de la seva vida, han estat una temptació per convertir aquesta dona en la història dels móns ficticis creats per l’art i la literatura.

Cleopatra és tota ella un feix d’humors canviants, i ella ho sap i hi juga. La seva inestabilitat emocional configura la seva naturalesa i ella l'utilitza meravellosament bé per captivar el seu amant (Marc Antoni), a qui nega el repòs emocional, no solament perquè es veu obligat a respondre als canvis d’humor d’ella, sinó també perquè es troba dividit entre dues lleialtats: Roma i Egipte, amb tot allò que cada una implica i significa.

Marc Antoni té consciència de la desintegració del seu ésser, ell, derrotat i mancat de Cleopatra, no és més que un vapor que va perdent el seu perfil visible de capità.

Cleopatra

Jo puc fe veure que estic boja. Antoni, en canvi, sempre serà el mateix.

El boig, donc, és Marc Antoni. Ella només ho fa veure. L’amor i el sexe també l’afecten més a ell que a ella. Antoni està posseït per ella, sexualment i anímicament, i per això té la convicció que l’única cosa que li dóna consistència és Cleopatra. Precisament Cleopatra, que és l’ésser més inconsistent del món. És, com hauria dit Aristòtil, un personatge consistentment inconsistent. Cleopatra sempre està representant el paper de Cleopatra.

La descripció més exacta i concisa dels seus poders ens la fa Enobarb parlant amb Agripa i Mecenas :

Els anys no la merceixen, ni el costum li desgasta

la infinita varietat que té.

Hi ha dones que sadollen el desig que desperten,

però ella, com més el satisfà, més l’estimula,

perquè en ella les coses més vils es tornen nobles,

i fins i tot els sacerdots sagrats

la beneeixen quan es mostra ardent.

Finalment Cleopatra diu ;

El tot és el no-res. Resignar-se és estúpid,

i la revolta escau als gossos rabiosos.

dimarts, 13 de gener de 2009

L'IMPERI DE LA SERIOSITAT !

L’Imperi de la seriositat, mica en mica aquest enemic invisible, silenciós i subtil, s’ha anat apropiant de la vida, de les nostres vides. No treballa sol, els seus companys són el Drama de les Notícies, l’Oci Buit, i el Pensament Pessimista.
Difícils de detectar, es presenten com la forma correcta de viure, cal estar informats, cal preparar-se seriosament per poder competir en tots els fronts possibles (el treball, l’esport, l’amor, les vacances, etc..).
Un somriure ens pot fer semblar dèbils o mundans davant dels altres, fer bromes estarà mal vist, és millor l’esguard seriós, la paraula forta i directe, l’anàlisi, i sobretot autocontrol.
El temps d’oci s’ha convertit en “consum” , el consumim, no el construim, no és nostre ens el donen fet, i normalment és buit o pitjor ens buida.
Les notícies ens creen sentiments d’impotència i de culpabilitat, consumeixo massa aigua, massa energia, visc molt bé en comparació a totes les desgràcies que es produeixen al món, mentre jo, impassible, estic només que per les meves coses.
El pensament pessimista entra en acció, li és fàcil, tot ho té de cara, s’instal·la còmodament en el nostre cervell i amb una mica de sort (per ell) s'hi estarà tota la vida.
Hem de dir prou i anar al gimnàs de l’humor, del riure, de l’alegria, cada dia, tanta estona com puguem. Totes/tots, tenim la capacitat de jugar, de divertir-nos, com deia Chaplin “ la joguina més meravellosa : la ment humana “.
Que nos ens prenguin la il.lusió, ells són els grisos, ells són els miserables.
Visca l’optimisme, la imaginació, l’entusiasme, i el riure i somriure sense més raó que la felicitat de ser.

dilluns, 12 de gener de 2009

POSSESSIÓ ?

Aquests fets que ara relataré, dono fe que són verídics, esdevingueren fa un trentena d’anys ben llargs. El meu pare sovintejava un petit bar, un pel sòrdid, del barri del Poble Sec. Allà va conèixer un altre parroquià i amb el pas del temps i entre cigaló i cigaló van forjar una sòlida amistat; un bon dia li va dir si el podia acompanyar a casa d’un seu cunyat que patia una estranya malaltia.

Van arribar al carrer del Poeta Cabanyes, nº 23 (no puc assenyalar el pis) i un cop davant de la porta li va dir: amic meu passi el que passi no tinguis por……

Els va obrir la porta la seva germana , una ferum i un cop d’aire glaçat els va colpejar el rostre, el meu pare poruc com és, començà a inquietar-se tot i que pobre d’ell el pitjor estava per arribar.

Dins d’aquell cau tot era foscor, hi havia un ball de les seves pròpies ombres projectades per les espelmes repartides per tot arreu, van creuar el llarg passadís fins arribar a la cambra on jeia al llit el cunyat malalt. El que el meu pare va veure no ho ha rebel·lat mai fins el dia d’avui. Aquell pobre home estava al llit cobert de vòmits, amb els ulls vermells i desencaixats, la cara desfigurada per un rictus diabòlic amb un somriure sarcàstic que feia esgarrifar l’ànima, feia una olor metàl·lica insuportable, aquell home no deixava de cridar i exabruptar amb sons gutural d’un estrany idioma del tot desconegut pel meu pare.

Tan aviat com va poder va donar per acabada la visita, al replà de l’escala el seu amic li va confessar quina era la malaltia del seu cunyat, està posses per el diable, li va reblar.

Tot això i alguns detalls més m’explicava el meu pare amb la veu encara tremolosa unes hores després, tot prement el telèfon contra l'orella.

Vaig pensar que per primera vegada a la seva vida el meur pare s’havia passat amb els cigalons, o pot ser no...?

divendres, 9 de gener de 2009

PAU CASALS

La faceta més humana del músic del Vendrell, exiliat a França a la Vil.la Colette, casa seva va ser un anar i venir de polítics, intel-lectuals, funcionaris de la República, etc..
A Casals se li va demanar en diverses ocasions de participar de la política catalana a l’exili, fins i tot per ocupar el càrrrec de president de la Generalitat.
El músic procurava atendre totes les visites sempre que li quedessin tres o quatre hores lliures al dia per poder gestionar l’ajuda als exiliats, l’activitat a la qual havia decidit lliurar-se des de la primera visita a un camp de refugiats i que li va fer deixar la música en segon terme.
A tots els refugiats que em comunicaven les seves penes, els enviava un modest donatiu i els escrivia quatre línies en una targeta postal per animar-los, explicava temps després.
De donatiu en donatiu i de postal en postal, avui sabem que durant aquell període Pau Casals va escriure milers de cartes i que la seva ajuda econòmica al refugiats republicans va arribar a centenars de milers de francs de l’època.
“Estimat Mestre, avui he rebut el vostre obsequi -4.000 francs- es el primer ajut que rebo com a mutilat de guerra per Catalunya, li escriu un refugiat l’any 49.
L’aparició al costat dels Kennedy va significar l’eclosió definitiva de Pau Casals com a símbol de lluita per la pau i llibertat de tots els pobles.

L’any 1971, va estrenar l’himne de les Nacions Unides (video adjunt).


Els 96 anys d’edat, es mostrà més lucid i convençut que mai de les conviccions que havien mogut la seva vida. “Aquests 35 anys he pensat sempre en la nostra terra que estimo i enyoro tant. Però millor ser-ne fora, fora que estar supeditats a unes lleis, a uns costums que nosaltres, catalans, no volem acceptar.
Gràcies Pau Casals, per la dignitat i l’autoestima que ens has llegat.

dijous, 8 de gener de 2009

EL PI DE LES TRES BRANQUES

El Pi de les Tres Branques és un símbol de la unitat dels territoris de parla catalana. Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats en les tres branques que surten del tronc comú d'aquest pi monumental, esdevenint així una metàfora de la unitat dels Països Catalans.
Mossèn Jacint Verdaguer, escrigué el poema el pi de les tres branques, on feia somiar al rei Jaume I.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

dimarts, 6 de gener de 2009

HARMONIA I SERENOR

Qui fos aquest mico, no?

GUILLEM AGULLÓ, ni oblit, ni perdó !

Estimat Guillem:
Som els maulets. Un any més, i ja en van 15, hem vingut al teu poble per recordar-te, homenatjar-te i denunciar un cop més que continuem sense trobar allò que busquem des d'aquell trist 11 d'abril de 1993: la veritat i la justícia.
Ja són 15 anys d'impunitat, 15 anys de mentides, 15 anys de dolor, ràbia continguda i lluita, però, sobretot, són 15 anys sense tu, Guillem. Perquè uns assassins sense nom decidiren acabar en la teua jove vida, decidiren que uns gossos botxins i neonazis t'executaren. I decidiren que el teu assassinat continués, com si de les pitjors tortures de Garzon es tractés, molts anys desprès. Perquè 15 anys desprès encara embruten el teu nom aquells jutges, policies, periodistes, polítics... però ja saps: a cada porc li arriba el seu Sant Martí i, a ells, la història els jutjarà de manera implacable.
Per ací, el mon continua igual de boig. Continua l'explotació de les persones per les persones, de la dona per l'home, de la natura per les persones. Si veieres en que estan convertint la nostra terra potser desitjaries, com moltes de nosaltres, fugir ben lluny i no vore el que ens estan fent, convertint-nos en el Balneari d'Europa, destruint les nostres hortes i camps (aquelles on segurament jugaries de xiquet), acabant amb els nostres treballs tradicionals, anihilant la nostra llengua, aquella en la qual parlaves als teus amics de Burjassot o de Barcelona.
En canvi, nosaltres som molts més dels que érem fa 15 anys. Ara gràcies a el teu esforç i al de moltes altres persones l'organització que vas vore nàixer, de la qual vas formar part complim 20 anys. Demostrem així que l'independentisme revolucionari avança sense fre, organitzant assemblees, mobilitzant als pobles, donant respostes i alternatives. Continuem lluitant amb un puny al cap i amb vosaltres al nostre cor (amb tu, amb Davide, amb Roger, el Carlos i amb tots els morts per una Terra Lliure).
També continuem lluitant, com tu ens ensenyares, contra el feixisme, de carrer o institucional. Ja siga a Xàtiva, València, Girona Barcelona o Perpinyà , les joves continuem organitzant-se per anihilar d'un cop per totes aquesta xacra social que són els España 2000, Ciudadanos por Cataluña, Alianza Nazional, Coalicion Blavenciana i tota la resta de feixistes i neonazis que campen amb total impunitat pels nostres carrers. Perquè ahir , avui i demà ens organitzem contra el feixisme!
Bé Guillem, ací no estem totes les que hauríem d'estar, però sense dubte, cada any som més els que volem recordar-te, els qui no volem perdonar als teus assassins i els seus responsables, els qui, en definitiva, continuem lluitant per la llibertat social i nacional del nostre Poble, perquè ja saps que la lluita continua i que la millor justícia serà la victòria.
Per últim, també dir-te que no oblidem als qui veritablement han estat víctimes del teu assassinat, la teua família: la Carme, la Betlem, la Carmina i el Guillem. Ells continuen lluitant com sempre per la dignitat i per que es complisca amb la Veritat i la Justícia. Ja saps que no han estat ni estaran mai soles, perquè almenys nosaltres, sempre estarem al seu costat, perquè sense ells el somni no és possible.
L'any passat et vam prometre que organitzaríem una que faria arribar el teu record a tots els indrets dels Països Catalans, que faria tremolar els ciments mateix d'aquest sistema i d'aquest estat que ens explota i oprimeix. I ací estem, Guillem! I açò és només el principi, és el principi d'un any on farem que el teu record i la teva lluita arribare a tots els indrets del Països Catalans, perquè mentre la flama del teu record continue viva ens donarà les forces suficients per aconseguir la victòria. Ens veiem d'ací un any, tot i que al nostre cap i al nostre cor, restes tots els dies de la nostra lluita. (escrit del blog de la Laura Benseny, només amb 15 anys, és un exemple)
Bona nit Guillem, i fins demà!
Guillem Agulló: La lluita continua!
Visca la Terra!

diumenge, 4 de gener de 2009

IMPORTÀNCIA DEL LLENGUATGE

Els primers pensaments i el mateix hàbit de pensar s'adquireixen gràcies a l'educació i a l'experiència de comunitat feta amb moltes altres persones. És clar, però, que tant l'educació com les experiències humanes són eminentment lingüistíques i que el llenguatge té, doncs, una importància extraordinària en la configuració dels nostres pensaments i de tota la nostra personalitat.
Aixì, doncs, compartim molts pensaments amb una comunitat -d'origen o d'apoció- perquè també compartim el llenguatge i les experiències d'aquesta comunitat. Per tant, no és pas irrellevant quin llenguatge s'aprèn. I és que aprendre un llenguatge no vol dir només aprendre uns sons o unes paraules, amb el llenguatge, s'aprèn una manera de viure i de veure les coses.
Compartir una mateixa llengua no és, veure el món exactament igual, sinó que és disposar d'un marc de referències comú. Són referències lligades a la geografia, al clima, a la història, a l'economia, a la religió i a la vida quotidiana, i que s'expressen sempre en el llenguatge.
I és que el llenguatge que aprenem és el pòsit d'històries, de mites, de vivències i de pensaments. Cada llengua té el seu pòsit. Adoptar una llengua és adoptar-ne els límits i les possibilitats. Per això adoptar una llengua és deixar-se adoptar per ella.
En cada llengua hi ressonen segles d'història.
Compartir una llengua és trobar-se, sense voler, en una xarxa bàsica de complicitats. Són complicitats compartides per la comunitat d'aprenentatge.
Cada llenguatge té reverberacions pròpies, les reverberacions que es copsen de petit o en un clima d'afectivitat i de descoberta del món són les que resulten més duradores : les valoracions, els judicis, els significats de les coses i de les accions -com els sabors, les imatges o els sons- aniran lligats durant molt temps -potser per sempre més- a aquelles experiències inicials, que gairebé són experiències iniciàtiques.