Els Catflowers surten de la Reserva.

Els Catflowers han fet l’any 2009 una espectacular volada, 10.000 a Brussel.les, Arenys de Munt, 13 de desembre 170 consultes populars, Pep Guardiola, Reagrupament.cat. Si tanques els ulls uns instants veuràs que és com un somni, el desembre de l’any passat tot això era impensable.

Tanmateix, he parlat amb molts Catmesells /Catflowers d’aquests esdeveniments que han provocat un canvi d’escenari polític i social, a mans de la societat civil, i continuen tenint el mal d’Almansa, és a dir la submissió tant arrelada que els incapacita per lluitar per la dignitat i la llibertat i prefereixen creure que la Independència no és possible.

Bé, però l’important d’aquest 2009 és que molts Catmesells han sortit de la reserva i s’han convertit en homes/dones lliures que treballen per assolir la llibertat dels Països Catalans. Finalment ens hem tret del damunt les pors, els tabús i els complexes.

El 2010 toca seguir treballant, hi ha molta feina a fer i per sort tenim un model a seguir que, encara que no l’esmenti, tots sabeu a qui/què em refereixo: humilitat, esforç, il·lusió, coratge, unió, tots a una, ah, i fer-ho divertint-se.

Tot és possible, tot està per fer.

Plors i laments de què serveixen, gent que lluiti és el que cal.

Foc nou. Miquel Martí i Pol.

Almanac del Cordill.

Us recomano molt i molt ( no en tinc cap benefici) l’Almanac del Cordill. És una petita agenda de tradició i cultura popular per a la casa, l’hort i el jardí. Hi podeu trobar entre d’altres, coses com aquestes:

Fins el segle XV l’Església Catòlica no permetia que els muts es casessin. Només perquè no podien pronunciar el "sí, vull" del ritual.

La Boira és aliada dels pagesos, perquè limita el risc de glaçades fent de manta protectora dels conreus.

Foll, Digues, què és amor.

Amor és aquella cosa que als lliures deixa en captivitat i als esclaus posa en llibertat. Ramon Llull.

Pluja menuda, la terra ajuda.

Amb una soca de 15 metres de cintura i uns dos mil anys de vida "lo Parot" d'Horta de Sant Joan és una de les oliveres més antigues de Catalunya.

Cançó de Nadal per a ningú. Lluís Llach.

Benvolguts amics / amigues, aquest blog descansarà uns dies per vacances de Nadal. Quan torni serà el nostre segon aniversari però d'això ja en parlarem en el seu moment.
Ara us felicito els Nadals i us desitjo un molt feliç any nou, ple de salut i felicitat (una miqueta cursi).
Tot seguit un poema de Nadal d'en Lluís Llach.

Sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que avui no obri
la botella de xampany.
Sé que en un lloc lluny
potser algú pensarà
que en altres racons
hi resten boques amb fam.
Però serà tan estranya gent
la que dubtarà un moment
per donar la mà
al que no és germà.
I els que amb gran soroll
volem fer un nou món
avui, aquesta nit direm no.
I pels que l'avui
és com el passat
tampoc trauran la seva mà.
I els que mudats
anem a "Missa del gall"
no resem amb altra cara
que no cal.
Fora de l'església
hi han homes ben cecs
la nostra boira els hi tapa
el camí del vent.
Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
I els que hem cridat
tots som ben iguals
avui tancarem junts la porta.
I demà vindrà un nou despertar
ningú tindrà la cara roja.
Però sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que al veure'm digui,
calla, ningú ha escoltat.

Som un anacronisme.

Degut als ràpids canvis del món que ens envolta des del nostre naixement, els éssers som uns anacronismes vius. El nostre món ha canviat radicalment en els darrers 150 anys.En canvi, la fisiologia humana ha trigat milions d’anys en crear-se i no ha variat gaire en 150.000 anys. El nostre cos –encara que estigui en plena forma- ha estat “dissenyat” per a tenir èxit en el passat. És una màquina biològica antiga que evolucionà en resposta a un món que ja no existeix.

Encara que vivim en un món on la velocitat del processament dels ordinadors es duplica cada dos anys, la capacitat de processar informació de l'ésser humà no ha crescut d’una manera substancial en els darrers 150.000 anys. Així doncs, està clar que la nostra fisiologia està desfassada.

Per un ésser humà mitjà, el temps mínim de reacció és d’unes 250 mil·lèsimes de segon. Aquest temps és el necessari per a reaccionar a un estímul, com prémer un botó quan s’encén un llum.

Els ordinadors personals funcionen 750 milions de vegades més ràpids que nosaltres.

Aquesta velocitat de processament nostre relativament lenta té dues conseqüències importants.

En primer lloc, significa que tots vivim més de 250 mil·lèsimes de segon en el passat. El nostre cos triga aproximadament aquest temps per a detectar què succeïx al voltant nostre quan s’encén un llum. Encara triguem més en percebre el so perquè la seva velocitat és molt menor a la de la llum.

En segon lloc, donat que el nostre procés mental funciona amb lentitud, hem de ser curosos amb el temps que dediquem a pensar en qualsevol cosa.

Estalviem i conservem els nostres cicles mentals com el garrepa que estalvia i conserva els seus diners. Els psicòlegs en diuen d’aquesta tendència “avar cognitiu”.

Quan la gent s’enfronta a decisions rutinàries a la vida quotidiana, estalvia cicles de pensament i utilitza la metodologia mental, unes regles generals simples i pràctiques que aprenem per assaig i error.

Estalviem el nostre judici i la nostra capacitat per prendre decisions per tal de pensar en les situacions noves, imprevisibles i perilloses que sorgeixen a la nostra vida : per preveure el futur. Malauradament, el que ha funcionat en el passat pot que no serveixi en el present immediat, sobretot si aquest present és diferent del d'aleshores. A més a més, els nostres èxits passats no es reprodueixen automàticament en el futur per molt que desitgem que sigui així.

Hem de viure en el present amb perspectiva de futur.

Pantocràtor.

Pantocràtor, del grec totpoderós, por i valentia, esperança i càstig, principi i final de la vida, pregar i demanar a qui tot ho pot, i tal vegada també qui tot ho nega, la feblesa de la por, la força de la pregària.
Pantocràtor és la gran paradoxa.
Bellesa i fascinació, tots aquests atributs devien omplir la ment temorosa dels cristians de l'edat mitjana, fora d'ell, el món era fosc, violent i cruel. Sota el jou de l'església i de la noblesa, quina altra esperança podien tenir els gentilhomes si el coneixement els hi era negat?
El seu esguard misteriós, sever i, alhora, protector, donava l'esperança d'un món millor a prop seu, era la millor eixida per les pors i les febleses dels homes.

Pantocràtor, un cop més paradoxal, ara és ell qui està protegit als museus, restaurat per mans artesanes, qui sap si potser descendents d'aquells temorencs cristians.
Però us convido a que us fixeu bé en ell, en el seu esguard, continua convidant-nos a pregar i a demanar-li ajuda i protecció.... Potser perquè sap que, malgrat els coneixements adquirits en aquests segles, no som més savis i la foscor continua.

L'Estelada: la bandera de combat

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya.
La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”.

El fet d’haver-hi un estel i un triangle en la nostra bandera de lluita, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc. L’any 1969, comença a aparèixer en la revista “Lluita”, l’òrgan del PSAN, la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 és aleshores el PSAN qui experimenta una nova escissió. D’aquesta en neix el Moviment d’Unificació Marxista (MUM). Aquesta organització seguirà utilitzant l’estelada amb estel vermell i triangle blanc i el PSAN canviarà el triangle per un de groc, mantenint el roig de l’estel. El MUM i la coalició de partits que conformà el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) desapareixen l’any 1980. A partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc esdevindrà la bandera hegemònica dels partits i organitzacions que es defineixen en termes generals com a independentistes i revolucionàries.

Des de l’any 1980 encà, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

Bocins de català !