diumenge, 19 de desembre de 2010

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU !!

Tió de Nadal

Us desitjo a totes/ts els lectors d’aquest bloc especialment els fidels seguidors, Bones Festes, que tingueu molta Salut i Felicitat i que els vostres somnis es compleixin !

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU !!



Olentzero és un carboner que porta regals el dia de Nadal a les llars d'Euzkadi



ZORIONAK eta URTE BERRI ON !!!               





Sant Nicolau, Pare Noel, porta els regals el 5 de desembre o per Nadal



    

MERRY CHRISTMAS and HAPPY NEW YEAR !!!

divendres, 17 de desembre de 2010

Per què som feliços?

Somni de Felicitat, quadre del pintor Henri Matisse

Todd Daniel Gilbert (nascut el 05 de novembre 1957) és professor de Psicologia de la Universitat de Harvard. És un psicòleg social  conegut per les seves investigacions en previsions afectives , fent un èmfasi especial en els biaixos cognitius com ara el biaix d'impacte. . Ell és l'autor del bestseller internacional Ensopegant sobre la felicitat , que ha estat traduït a més de 25 idiomes .

L’any  2006 va fer una conferència titulada “El secret de la felicitat”, on  més o menys ve a dir que la felicitat pot ser natural, i esdevé quan aconsegueixes allò que vols, o bé pot ser felicitat sintètica i esdevé quan  malgrat no aconseguir allò que volies, ets feliç.
També ens diu que la llibertat és l'amiga natural de la felicitat perquè et permet triar, però la llibertat és enemiga de la felicitat sintètica, suposo que deu ser perquè és l'opció no volguda. Al principi del vídeo veureu que parla del lòbul frontal com a un simulador d’experiències, nosaltres tenim l' habilitat de poder imaginar i preveure situacions per afavorir-les o evitar-les. Bé, el millor és que us deixi l’enllaç i gaudiu durant 21 minuts dels coneixements del Dr. Dan Gilbert (podeu triar subtítols en el vídeo)

dijous, 16 de desembre de 2010

El caganer del pessebre

El caganer és una figura dels pessebres de Catalunya i el País Valencià. Sovint la trobem amagada en un racó, darrere d'un arbust, on fa les seves necessitats a l'aire lliure. Vestit, generalment, amb camisa blanca, pantalons foscos, faixa i barretina vermelles, sovint fumant amb pipa. L'origen sembla que se situa entre el canvi dels segles XVII i XVIII, en ple Barroc, un moviment cultural i artístic que es caracteritzava per un realisme exagerat. Tanmateix, no era una figura exclusiva del Pessebre sinó que s'ha trobat, també, en rajoles que el representen explicant històries. Els caganers apareixen ja als pessebres catalans a finals del segle XVII, encara que no es van fer populars del tot fins al XIX.
Encara que no es conegui amb exactitud quina és la raó en col·locar una figura cagant, es creu que el caganer, amb les seves femtes fertilitza la terra, pel que se'l considera un símbol de prosperitat i bona sort per l'any vinent. La tradició del caganer està ben acceptada per l'església.
Amb ell hi havia la salut i la tranquil·litat de cos i ànima que cal per muntar el pessebre. Col·locar aquesta figura al Pessebre porta bona sort i alegria; altrament, comporta desventures.

Divertida i entranyable aquesta cançoneta sobre el pessebre i el seu protagonista.....

dimarts, 14 de desembre de 2010

Gerbert d'Horlhac. Papa de l'any 1000

Jo, Gerbert d’Orlhac, monjo benedictí, vull mostrar-vos alguns aspectes de la societat del meu temps: l’Europa i Catalunya als voltants de l’any 1000.

El personatge
Orlhac "Monjo a Orlhac, anà a cercar-lo el comte Borrell II de Barcelona cap al 967, per tal que aprengués les matemàtiques. A Barcelona féu amistat, entre altres, amb Ató de Vic i amb Sunifred Llobet, ardiaca de la catedral, que traduïa texts de l'àrab i a qui després Gerbert adreçà alguna carta científica.
Allí aprengué també la construcció de l'astrolabi. Anà a Roma amb Borrell, i el papa Joan XIII, que ja en coneixia la fama, se'l quedà dos anys. Anà tot seguit a Reims, on ensenyà a l'escola catedral.
Fet abat de Bobbio per Otó II (983), retornà a Reims per no entendre's amb els vassalls del monestir. Fautor decidit del duc Hug Capet com a rei de França, fou fet arquebisbe de Reims (989), seu que aconseguí no sense dificultats.
El nou rei Robert (996) s'enemistà amb Gerbert, que s'hagué de refugiar a la cort de l'emperador Otó III, del qual fou mestre i conseller i que el féu arquebisbe de Ravenna (989) i, l'any següent, papa amb el nom de Silvestre II."
Mestre i home de ciència
Gerbert fou també un gran home de ciència. Quan va venir a estudiar en terres catalanes va conèixer la numeració aràbiga de l’1 al 9 a través dels contactes que els comtats catalans tenien amb l’Al-Andalus. Fins aquell moment occident feia servir la numeració romana.
També va conèixer l’astrolabi, que era un aparell que mesurava les distàncies entre els astres. Aquest aparell era molt antic, procedia d’Egipte i Pèrsia i ell el va difondre per l’Europa cristiana. Sembla que també podria ser que hagués utilitzat l’àbac, del qual ell mateix en va supervisar la fabricació.
Va escriure obres científiques, portava els seus alumnes a observar els estels per entendre millor la complicada ciència de l'astronomia i va fabricar instruments que permetessin als seus alumnes comprendre més bé el que els estava explicant.
Per mediació dels comtats catalans i del futur Silvestre II, l’occident cristià va descobrir la vitalitat de la cultura islàmica, molt més avançada que l’europea i impregnada de molts coneixements clàssics. Gerbert va fer de pont cultural i obrí una porta al fecund contacte entre dues grans cultures i tradicions: la cristiana i la islàmica.
La llegenda
La seva capacitat científica avançada per a la seva època i la ignorància de la gent envoltaren la seva figura de llegendes força extravagants que denoten la religiositat estrambòtica de l’època.
Una d’aquestes llegendes deia que quan va néixer Gerbert un gall va cantar a Orlhac tres vegades i aquest cant es va sentir des de la ciutat de Roma.
N’hi havia una altra que deia que Gerbert havia consultat al diable la data de la seva mort, el diable li contestà:
-No pas abans que hagis dit missa a Jerusalem. Un bon dia, en dirigir-se a una basílica anomenada Santa Creu de Jerusalem a Roma, es recordà de les paraules del diable. Segons la llegenda al cap de pocs dies morí.
Una altra explica que gràcies al seus pactes amb el diable va descobrir un tresor enterrat. A Roma hi havia una estàtua que amagava un tresor amb l’índex de la mà estès i una inscripció que dia: "Pica aquí". La gent hi picava però ningú aconseguia el tresor. Gerbert, llest com era, va saber interpretar la inscripció. Al punt del migdia va fixar-se bé fins on arribava l’ombra del dit i de nit hi va anar, i cavant va descobrir l’entrada a un palau ple d’or.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Tió de Nadal. ¡Pare Noel go home!

Tió de Nadal
Tió de Nadal !   Pare Noel go home !

El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l'escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina vermella.
El tió haurà de presidir la casa durant tots els dies previs a les festes de Nadal. Caldrà que en tinguem molta cura i alimentar-lo bé per tal que es faci fort i màgic!!. S’ha de tenir en compte que els tions només mengen de nit, o quan estan sols, així que el millor és servir-l’hi el menjar abans d’anar a dormir. Li podem donar les sobres del sopar o alguna peça de fruita (li agraden molt les mandarines i els plàtans!!!) El tió, poc a poc i sense que ens en adonem, anirà omplint la panxa … fins el dia que l’haurem de fer “cagar”. És important, per tal que no passi fred durant la nit, que el tapem amb una manta.
La nit del 24 de desembre i ja podem començar el ritual per fer “cagar” el tió: els més petits es col·loquen al voltant del tronc que ha d’estar tapar amb la seva manta.
“caga tió, neules i torrons…”: a ritme de cançó, tots els nens i nens aniran donant cops de bastó al pobre tió … i finalment … de forma màgica … sortiran els regals i obsequis per a  tota la família i amics.
La tradició era que el tió “cagués” les neules, els torrons i tots els dolços i llaminadures que després s’anirien consumint durant les festes. Actualment hi ha moltes famílies que mantenen aquesta tradició tot combinant els dolços amb els regals.
Els nens cantaran i donaran bastonades al tió… aixecaran la manta i aniran trobant els regals … mentre al tió li quedin forces!!! 
                                        
Caga tió, caga tió...
Caga tió, neules i torrons,
Sinó cagues ara ... cop de bastó!!!

Caga tió, tió de Nadal,
No caguis arengades que son molt salades
Caga torrons que són més bons
Sinó cagues torrons ... cop de bastó, cop de bastó
Cop – de – bastó!!!!!

Caga tió, neules i torrons,
D’aquells bastons
I un confit de tan en tan
Que vagi rajant!!!!

més informació: sortirambnens

dimecres, 8 de desembre de 2010

El pont dels dubtes

On m’ha dut aquest pont (6 al 8 desembre)?   
He reflexionat sobre aquestes dues festes, m’he dit que deuen ser molt importants donat que les declaren festes de l’estat espanyol. He trobat dubtes i cap certesa. Espero que amb la vostra ajuda i amb més temps de reflexió trobi algunes respostes.

Dubte 1,  la  Constitució
Sortint d’una llarga foscor de més de quaranta anys i sota l’atenta mirada dels poders fàctics es redacta la constitució... després de 32 anys de vigència encara no s’ha adequat  a les noves necessitats i demandes d’una societat en constant canvi...
Com es què no es va restaurar la República? Qui i quan rejovenirà aquest complex recull de drets i obligacions de l’home?
Dubte 2, La Puríssima
Aquest sobrenom li ve donat a la Verge Maria pel fet de concebre a Jesús immaculada, sense perdre la virginitat (crec que va així, admeto correccions), el dubte és, que potser és lleig que una dona concebi un fill després d’estimar-se amb el seu home? Si és puríssima per concebre virginal, les altres dones què són? Lògicament impures, si no són pures potser és que són una altra cosa pitjor?

Dubte 3, John Lennon
Trenta aniversari (8 desembre 1980) del seu assassinat, ell fou un activista contra la guerra (Vietnam) i a favor dels drets civils, l’FBI el va intentar deportar vàries vegades (als tribunals durant quatre anys). Bob Dylan, entre mols altres, es va manifestar obertament en favor de la parella (Yoko Ono). El 1973 se li va ordenar sortir del paradís de la llibertat (EE.UU), com a resposta va realitzar una conferència de premsa on va anunciar la formació de l’estat de Nutopia, un lloc “sense països, sense fronteres, passaports, res, només gent”. Van agitar la bandera blanca de Nutopia dos mocadors blancs i van demanar asil polític als Estats Units.
Mark David Chapman va disparar-li quatre trets per l’esquena, el dubte és, algú li va posar la pistola a la mà?


 

dijous, 2 de desembre de 2010

Korrika (corrent)

Dedicat al poble basc, tot desitjant que el 2012 porti la pau definitiva.
La Korrika (corrent en català) és una marxa reivindicativa que es du a terme corrent per tot Euskal Herria a favor de la llengua basca. El promotor de la iniciativa és l'associació d'euskaltegis (acadèmies d'euskera) AEK. Se sol celebrar cada dos anys i triga unes dues setmanes en recórrer tot el territori. El recorregut, que sol rondar els 2.300 quilòmetres varia a cada edició. La peculiaritat d'aquesta marxa és que no s'atura per la nit. Des que surt fins al final, la pancarta va passant de mà en mà i poble per poble sense aturar la marxa en cap moment. La primera Korrika es va fer l'any 1980 i des de llavors se celebra cada dos anys. Al 2007 es va celebrar la 15a edició.
Al capdamunt de la marxa sol anar la persona que porta el testimoni. Cada quilòmetre de la marxa el porta una persona o associació que "compra els quilòmetres" per ajudar econòmicament. El testimoni està fet amb un pal de fusta tallada, que es conserva des de la primera edició, i la ikurriña, que formen una bandera.
Rere el testimoni, es forma la capçalera de la marxa, que posseeix una pancarta en la qual es pot llegir el lema Euskal Herria euskalduntzen. Ni ere bai! ("Euskaldunitzant Euskal Herria. Jo també!" en català). Tot seguit, es concentra la resta de participants, que corren uns quilòmetres en un gran ambient, amb música i animadors al llarg de tot el trajecte. De forma paral·lela, s'organitzen diversos actes culturals a favor de l'euskera a totes les poblacions per les quals hi discorre el trajecte.

diumenge, 28 de novembre de 2010

BEATLES FOR EVER !!

En aquesta web hi  trobareu tota la discografia en videos, cd, i molta informació sobre la banda de Liverpool.
Us deixo un petit tast del que van representar per més d'una generació.

Una coseta més, sense els Beatles els meus anys de joventut i també els meus anys d'adult no serien el mateix, ells hi han posat disbauxa i romanticisme.
Per sempre musicalment lligats a els Beatles. 

dimarts, 23 de novembre de 2010

Imaginació

La força de la Imaginació!!!

Som criatures úniques que mentalment podem recordar situacions del passat i visualitzar el futur. També tenim la capacitat de crear futur ( almenys en termes de preparació del nostre estat emocional). La Imaginació és una eina valuosa i que pot conduir a la felicitat quan s'aplica a objectius específics. 
Hi ha molta investigació darrere dels canvis de visualització i emocions, s'ha demostrat que els pensaments positius tenen un impacte en la bioquímica del cervell. Molts psicòlegs demanen a la gent d’imaginar o visualitzar el que desitgen per la seva vida, creant un estat mental que fa que la persona pensa que es pot aconseguir.
"Si vostè fa una la visualització amb els ulls tancats, la seva ment no sap si és real o irreal," diu Mary Ann Troiani, coautor de l'optimisme espontani.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Felicitat i desil·lusions.

Avís, el contingut d’aquest vídeo és agredolç, entranyable, però us farà sofrir....

La genialitat de les pel lícules de Pixar és la forma en què funcionen sense problemes en els nivells d'emoció i que serveixen tant pels nens com per adults. De vegades és difícil saber quin és el subtext. Millor pel lícula nominada (2009) es troba una seqüència de quatre minuts de durada que presenta el personatge principal, Carl, i la seva esposa, Ellie. És un curtmetratge, la seqüència de dibuixos desenvolupa la vida d'un matrimoni llarg, complet amb tota la felicitat i les desil.lusions que qualsevol associació de dècades de durada tindrà. Al final, Ellie mor i deixa a Carlos un vell solitari. És una seqüència aclaparadora agredolça, i un dubte fins i tot per incloure'l en la llista de pel·lícules que els nens poden veure.

 

divendres, 19 de novembre de 2010

Castells i Castellers. Cant de la Sibil·la

CASTELLS, PATRIMONI CULTURAL I IMMATERIAL DE LA HUMANITAT (UNESCO 2010)


Els castellers tenen un lema sorgit d'un vers de l'obra Els Xiquets de Valls d'en Josep Anselm Clavé: Força, Equilibri, Valor i Seny. Jo afegeixo, a més, fer Pinya, la unió de la gent per aixecar el castell, .
Preciosa metàfora d'un poble unit per assolir la seva llibertat !!!!

CANT DE LA SIBIL·LA, PATRIMONI CULTURAL I IMATERIAL DE LA HUMANITAT (UNESCO 2010).


El cant de la Sibil·la és un drama litúrgic i cant gregorià que s'interpreta a les esglésies de Mallorca, l'Alguer, i a Xeraco (País Valencià). Representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem, comença al menys al segle X a Ripoll.

Aquests esdeveniments ens agermanen més amb el País Valencià i, amb Ses Illes Balears .

dilluns, 15 de novembre de 2010

Madama Butterfly


Tot i que no en parlaré directament d'aquest geni de la música, ho faré a través de la seva opera prima ; Madame Butterfly.


La tarda del 17 de febrer de 1904, malgrat les esperances i la confiança dels seus creadors, Butterfly va fracassar clamorosament al Teatro alla Scala de Milà. El fracàs va induir l'autor i l'editor a retirar l'obra, i a sotmetre-la a una acurada revisió: eliminació d'alguns detalls i modificació d'escenes i situacions amb l'objectiu de fer-la més àgil i proporcionada.
En referència al fracàs de l'estrena, la germana de Puccini, Ramelde, va escriure al seu espòs:
"A les dues ens n'anàrem a dormir però no vaig poder pegar l'ull. El segon acte, de fet, no l'he escoltat, i abans que acabara l'òpera hem fugit del teatre".

Amb les modificacions, Madama Butterfly va ser acollida de manera entusiasta al Teatro Grande de Brescia només tres mesos després, el 28 de maig, i des d'aquell dia va començar la seva segona, i autèntica, existència.
Tant Puccini com els seus llibretistes, Illica i Giacosa, van reeixir a fer renàixer la Madama Butterfly gràcies a un eficaç treball de revisió. Una del les més importants modificacions va incidir en l'escena del suïcidi de la protagonista, dramàtica i profundament teatral, en què el músic fa palès el sentit últim del drama amorós.
Desembarcat a Nagasaki, Pinkerton (tenor), oficial de la marina dels Estats Units, per vanitat i esperit d'aventura s'uneix en matrimoni, segons els costums locals, amb una geisha de quinze anys, anomenada Cio-cio-san, mot japonès que significa Senyora (San) Papallona (cio-cio), en anglès Butterfly (soprano), adquirint el dret de repudiar-la després de pocs mesos; el que no tarda en ocórrer. Pinkerton torna a la seua pàtria abandonant la joveníssima esposa. Però aquesta, amb un amor ardent i tenaç cap al seu espòs, tot i mortificant-se amb la llarga espera junt al nadó nascut del matrimoni, continua repetint a tothom la seua incòl·lume fe en el retorn del seu estimat.

Pinkerton retorna sobtadament després de tres anys d'absència, però no torna sol. Ve acompanyat de una jove esposa americana. Assabentat pel cònsul de l'existència d'un fill, decideix emportar-se'l a la seva pàtria i educar-lo a la manera occidental.
Fent front a l'evidència dels fets Butterfly comprèn: la seva gran il·lusió, la felicitat somiada junt a l'home estimat, s'ha esvanit completament. Llavors decideix desaparèixer del món, en silenci, sense soroll. Després d'haver abraçat el seu fill, es clava un punyal al cor.
Quan Pinkerton, convulsionat pel remordiment, fa la seva aparició en la casa de Butterfly per demanar-li perdó, serà massa tard: la petita geisha ja ha acabat de patir

sniff, sniff, però del bo !!

divendres, 12 de novembre de 2010

Orgasme femení ( II part).


La importància del clítoris, és clau, des de l’òptica del benestar de les dones. No debades el dret al plaer sexual ha estat reconegut per l’OMS, dins dels drets sexuals, que queden establerts com a “drets humans universals basats en la llibertat, dignitat i igualtat inherents a tots els éssers humans.
Hem dit del clítoris, sí: la vella divisió entre dones clitorianes i vaginals a l’hora d’assolir l’orgasme ja fa temps que ha quedat arraconada.
Ha quedat demostrat que la font de l’orgasme és precisament i lògicament a l’òrgan creat ad hoc: i és per l’estímul del clítoris (en tota la seva extensió) que es produeixen les contraccions vaginals. No es tracta pas, per tant, ni de bon tros, de cap “orgasme de segona”, com encara ara hi ha qui l’intenta presentar.
Se’t demana que tu, com a dona, tinguis un doctorat, que parlis diverses llengües, que viatgis, que siguis una bona esposa, que siguis una bona mare i, a més multiorgàsmica.
Convertir l’orgasme, que és conseqüència de l’excitació sexual, en objectiu és, la millor manera d’aconseguir.... no tenir-ne.
No hi ha una manera única, vàlida i cent per cent efectiva per a tenir un orgasme. N’hi ha de moltes menes, l’única premissa és que com més intens és, menys probabilitat
hi ha de repetició: sovint, després d’un orgasme, explosiu, s’esdevé un període refractari, durant el qual una nova estimulació pot esdevenir desagradable.
Cada dona és un cas, però no hi ha una incapacitat determinada per al gaudi que proporcionen els orgasmes. Pot ser degut a baixa resposta corporal a l’estimulació, o una estimulació inadequada, fins a falta d’autoestima o associació del sexe amb experiències negatives.
Article publicat a la revista El Temps, per la periodista Núria Cadenes.

dijous, 11 de novembre de 2010

Peres

La pera és una fruita poc valorada de la que en podem gaudir gairebé tot l'any gràcies a l'esforç dels nostres sacrificats i coratjosos pagesos.
D'aquesta saborosa i saludable fruita n'hem fet unes quantes dites com ara aquestes:
Tocar la pera. / Ésser la pera. / Sacs i peres 
Qui diu mal de la pera aquell la vol sencera.

A Els fruits saborosos, del nostrat poeta Josep Carner trobem
Les peres jovenetes.


¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en la llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillos d'abril
i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!


 L'origen de les pereres conreades a Europa es remunta a temps molt remots, probablement entre els anys 1.000 i 2.000 aC. És originària de les regions d'Europa oriental i d'Àsia occidental. Els grecs i els romans van conèixer el cultiu de la perera i van ser aquests últims els que van introduir el seu cultiu a la Conca de l'Ebre.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Tom Waits - Rain Dogs

Increïble, el gran Tom Waits fa una interpretació excel·lent, una veu meravellosa, única,  no perdeu de vista el col·lega de l’acordió...

dijous, 4 de novembre de 2010

Mona Lisa. La Gioconda, al microscopi.



La Gioconda o Mona Lisa, és una pintura de Leonardo da Vinci, el retrat més famós de la història i, potser, el quadre més famós de la pintura occidental. És un retrat de mig cos on apareix una dona que mira directament l'espectador amb una expressió que sovint ha estat descrita com a enigmàtica. Pintat entre 1503 i 1506 o 1507, és un oli sobre taula d'àlber de 77 × 53 cm retocat diverses vegades per l'autor. La tècnica usada va ser l'esfumat (sfumato), procediment molt característic de Leonardo.
Us recomano que visiteu l'enllaç del museu del Louvre, on mostren el que en diuen la Mona Lisa al microscopi, els secrets d'aquesta pintura.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Orgasme femení ( I part).

El cos de les dones es reivindica i , alhora, surt a la palestra el plaer femení, tant de temps silenciat i perseguit. I l'orgasme, amb tota la potència que pren des d'un cos femení. O els orgasmes, de fet: n'hi ha de tantes menes com dones que el visquin.

Alerta amb els models.
Les imatges de dones gemegant a la pantalla han fet pensar a més d'ún que si la seva companya no crida i no s'arqueja com una contorsionista xinesa és que no s'ho passa bé. El pitjor de tot és que algunes dones els acomplexa no reaccionar així.
Doncs bé, tan normal és cridar com romandre callada o estremir-se o quedar immòbil.
La majoria de pel·lícules pornogràfiques, descriuen un tipus d'orgasme molt explosiu, amb una elevada intensitat i molt de cop. I la majoria de dones, quan parlen d'orgasme, parlen d'una sensació de més plaer, però no d'aquest nivell d'explosivitat.
L'obsessió mútua i unidireccional per a obtenir l'orgasme és, el motiu principal pel qual les dones fingeixen: si ja en tenen prou però sabent que l'altre no pararà fins que no vegi que ha tingut un orgasme. La intensitat de l'orgasme és molt diferent en cada una de les dones, igual com la via per assolir·lo. Les dones utilitzen molt més la fantasia com a estimulació.
Visca el gaudi! Tants segles de silenci obligat, de persecució i prohibició no han aconseguit d'esborrar-ne les traces ni la potència ni la capacitat de donar plaer: el clítoris reclama el reconeixement que fins ara només ha tingut en veu baixa.
És l'òrgan sexual femení per excel·lència, l'única part del cos que només existeix per pur plaer de ser, per rebre i transmetre impulsos sexuals.
No va tenir nom científic fins el 1856. Però és del clítoris, de fet, d'on provenen els orgasmes femenins (múltiples o no).
Article publicat a la revista El Temps, per la periodista Núria Cadenes.

divendres, 29 d’octubre de 2010

"Lipdub" per la INDEPENDÈNCIA de CATALUNYA !!!!


Vic va acollir 5771 persones el 24 d'octubre per enregistrar un vídeo multitudinari que defensa la independència de Catalunya  !!!!

El tema triat, ‘La flama' d'Obrint Pas, apareix també al vídeo de Barcelona Decideix. 

Cinc mil set-centes setanta una persones van participar el passat 24 d'octubre al centre de Vic per enregistrar un lipdub amb un doble objectiu, reclamar la independència de Catalunya i assolir el rècord mundial del lipdub més nombrós, fita que es va aconseguir.
El centre de Vic i la música d'Obrint Pas, amb el tema La flama van acollir colles de diables, castellers, sardanistes i tot un seguit de tradicions catalanes que, junt amb la nombrosa participació de la gent, va fer possible el rècord.

La cançó triada per a aquest lipdub és La flama, dels valencians Obrint Pas, el tema que també ha estat triat al vídeo promocional del col·lectiu Barcelona Decideix.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Joan Solà i Cortassa.

Ha mort el savi filòleg català, el mestre, el patriota, el referent.
Aquesta és la seva carta publicada a l'AVUI, en resposta a la sentència del TC sobre l'estatutet.  

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol.
Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.
 

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables.
Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!
           

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.
           

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. 
I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. 
No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

En l'acte de comiat a Joan Solà, celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, el seu nebot, amb un discurs gairebé insòlit i ple de dignitat nacional, va clavar una fuetada en plena cara al galdós i cínic govern català. Especialment, quan va remarcar que la Generalitat no era digna d'acollir la capella ardent del mestre:
"El país et plora avui, Joan, per la teva persona; però ja fa massa temps que plora també, i que es dessagna, per la nostra llengua. N'estem farts, Joan. I malgrat que tenim encara legió amb empenta, en som molts els qui ens sentim desolats i desemparats. I això no pot ser. Els polítics ens han deixat sols, i per això avui som aquí i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Avui som aquí perquè això és casa teva, i tots els qui t'hem estat propers, que en som molts, ens hi sentim, a casa. I això és molt important. Però alerta! Que avui som aquí, també, perquè aquest nostre govern encara no s'ha fet digne de fer-te d'amfitrió. I això ha de ser dit, i tant li fa si ens busquem problemes o si ens fem avorrits."
Descansi en pau, i que des d'allà on sigui ens ajudi a assolir la llibertat que tant volia pel nostre País !!!!

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Castanyes, moniatos i panellets. Halloween go home !

¡Halloween go home!

La Castanyada és una festa popular de Catalunya molt nostrada, provinent d'una antiga festa ritual funerària, que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada.
Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada i, com a beguda típica, el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina).
És costum també i molt entranyable, explicar rondalles i historietes de misteri relacionades amb la nit de difunts.
De tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només resta avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen:«Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Paul Cava, geni de la fotografia i el dibuix

                                                            Edèn (2003)
Paul Cava és un fotògraf americà, nat a  Brooklyn, Nueva York que actualment viu i treballa a Pennsylvania.
Ha exposat les seves pìntures, dibuixos i treballs basats en la fotografia des del 1976. Va fundar i dirigir la Paul Cava Gallery des del 1979 al 1999 on hi van exposar més de 100 artistes i fotògrafs tan americans com europeus.
Us recomano una visita virtual a la seva web. 

diumenge, 24 d’octubre de 2010