Rèquiem per l'Estatut. Caminem cap a la Independència !!!!

Núria Inglès interpreta la cançò de Josep Meseguer sobre un poema de Vicenç-Albert Ballester.
CANT DE LA INDEPENDÈNCIA
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l'Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lletra: Vicenç-Albert Ballester
(creador el 1908 de la senyera estelada)
Música: Del cantautor Josep Meseguer
Veu: Núria Inglès
Arranjaments musicals: Jordi Prades

El meu avi

El meu avi Josep (per part materna) no va ser el protagonista de cap havanera ni va tenir cap final heroic cantat, ell (diuen) com tants milers de joves va morir a la batalla de l'Ebre de manera anònima. Al cap d'un temps de portar-lo al front de guerra, Concepció, la seva dona, va morir d'una malaltia en aquells moments incurable, els seus dos fills (Maria i Josep) van quedar a cura d'uns parents que prou feina tenien en sobreviure ells mateixos.
Així doncs va passar l'inevitable, a la meva mare (Maria) amb set anys la van "tancar" a la Casa de la Caritat, horrible hospici del que encara avui no en vol parlar i el meu oncle (Josep) va anar a parar a un internat per orfes a Lleida.

Us demano disculpes, ja sé que és un mal rotllo de nassos, però crec que és saludable reconstruir la història familiar, pel bé d'un mateix i per justícia dels que van sofrir tota mena de patiments.
Ara hi ha alguns que volen passar de puntetes sobre la memòria històrica com si res no hagués passat, són els vencedors, són els que encara s'amaguen, ara, sota la disfressa de la democràcia, tenen la barra de dir-nos que passem pàgina, que oblidem...... No, potser perdonarem, però mai oblidarem.
Josep, no ens hem conegut però et recordaré, ja és hora.

"El Centre d'Història Contemporània de Catalunya, ha penjat a internet una base de dades amb un cercador per trobar les víctimes de la Guerra Civil a Catalunya.
Enllaç : El cost humà de la Guerra Civil a Catalunya.

Havanera : El meu avi.

J.V. Foix. Ho sap tothom, i és profecia.

Bellíssima composició poeticomusical del nostrat poeta Josep Vicenç Foix.

Magrana, preventiva contra el càncer i altres malalties.

WASHINGTON (ESTATS UNITS), 7 gen. (Reuters/EP) -
Científics del centre de càncer City of Hope de Califòrnia (Els Estats Units) han descobert uns components químics presents a les granades|magranes que poden fer disminuir el risc de desenvolupar càncer de mama positiu per a receptors d'estrògens, segons els resultats de la seva investigació que apareixen publicats a la revista 'Càncer Prevention Research'.

En concret, aquests investigadors han descobert fins deu composts naturals d'aquesta fruita capaços de bloquejar l'aromatasa, un enzim que converteix l'androgen en estrogen i juga "un paper clau" en aquest tipus de tumors, segons va explicar Shiuan Chen, autor de la investigació.

Malgrat aquesta troballa, Chen va manifestar que els composts no serien una lleva|reemplaçament dels fàrmacs inhibidors de l'aromatasa (IA), com 'Aromasin' de Pfizer, 'Femara' de Novartis o 'Arimidex' de AstraZéneca, ja que els composts de la granada|magrana "no són tan potents com els medicaments reals".

L'interès d'aquesta investigació "probablement estigui més en la prevenció que en el propòsit terapèutic", va afegir Chen.

Altres investigadors no relacionats amb l'estudi van explicar a la revista que ho publica que els resultats són encoratjadors i van suggerir que serà necessari fer més estudis amb animals i humans per confirmar les troballes.

"No està clar que aquests nivells puguin aconseguir-se en animals o humans perquè (els composts) no són bé absorbits a la sang quan arriben a través de la dieta", va explicar Gary Stoner, de l'Ohio State University.

Investigacions prèvies ja han demostrat que el suc de granada|magrana és ric en antioxidants --vitamines i altres substàncies-- que ajudarien a prevenir condicions com el càncer, la malaltia cardíaca i l'Alzheimer.

Rosa Calafat. Torcebraç entres dues cultures.

Exemple a exemple, cita a cita, experiència a experiència, la lingüista Rosa Calafat analitza en el llibre:
Torcebraç entre dues cultures.
De l’ecosistema de les llengües: de discursos i de percepcions. 

 La situació de la llengua catalana, immergida sempre en una «pugna ideològica» desigual que dispersa i afebleix una percepció col·lectiva i comuna de la comunitat lingüística catalana.

 
El potent instrument d’anàlisi que ens proporciona Rosa Calafat és també una guia per la descolonització. I si, tal com mostra aquest llibre, el discurs és una arma potentíssima, sembla que la conclusió més evident és que hem d’elaborar un nou discurs.
Un discurs que ens permeti sortir de la subordinació i ens faci escàpols de la història implacable. La crisi ens hauria de permetre trobar noves respostes. Si el discurs de sempre ens ha portat aquí i aquí no hi volem ser, és obvi que ens cal canviar-lo.
Hem d’agrair a Rosa Calafat l’esforç de documentació que fonamenta la seva denúncia, perquè, amb l’argumentació, hi va inclosa la proposta, l’alternativa. 
Els seus lectors tindran accés a un treball de gran qualitat, però també a una eina d’alliberament. Després  d’haver entès d’on venim, aquest és un instrument fonamental per anar allà on volem.

La presentació de l’obra va ser a càrrec de Salvador Cardús, sociòleg, membre de l’IEC i autor del pròleg del llibre, i Joel Joan, guionista, actor i director de cinema.

El vídeo annex és llarg (50 minuts) però tots són profitosos. Ens diu coses com aquesta:

El que podem perdre ja no és el parlar en català si no el pensar en català.

Torcebraç entres dues cultures. Rosa Calafat.

Meditació.

Què és la meditació ?

És una tècnica introspectiva per arribar a comprendre el funcionament de la ment i la nostra interacció amb el món.

Normalment forma part d'una forma de viure, potser al principi no, però en cas de perseverar s'acaba convertint en una forma diferent d'entendre la vida amb una escala de valors renovada.

La pràctica continuada de la meditació modifica velles pautes de conducta i obre la ment a nous horitzons.

Els grans mestres de la Meditació són els budistes practicants del Hinaiana i Mahaiana, també, i no per aquest ordre, el budisme Zen.

A més de la postura tradicional de tots coneguda, vull destacar la meditació feta caminant i la meditació aplicada a qualsevol activitat feinera, quotidiana i/o rutinària.

Breu explicació per a iniciar-se:

Cercar un racó agradable, tranquil i confortable. Asseure's sobre un o dos coixins amb les dues cames creuades si és possible. És molt important que l'esquena estigui recta (no tensa) i, si no us dona son, els ulls poden estar clucs.

Un cop assolida la postura mireu de bellugar-vos el mínim possible. Ara observeu el moviment de la respiració, poc a poc aneu cercant més detalls i subtileses, tant bon punt com noteu que us heu distret, abandoneu els pensaments i torneu a l'observació de la respiració.

Temps recomanat entre 5 i 10 minuts.

Al finalitzar, durant uns instants preneu contacte novament amb el cos i el lloc on sou.

En altres posts miraré de donar més detalls, tanmateix si algú està interessat en aprofundir una mica més, pot contactar amb mi mitjançant un comentari.

Salut i bona pràctica.

Quim Torra. Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Premi Carles Rahola d'Assaig

He descobert un periodista de veritat i sobretot un patriota com pocs! Segons he pogut llegir, Eugeni Xammar ha estat considerat pels estudiosos del periodisme un dels millors periodistes catalans del segle XX pel que fa a la seva qualitat professional i estil d’escriptura.

Però el que més m’ha sorprès i potser això explica la seva poca notorietat, ha estat que Eugeni Xammar, igual que va fer en Pau Casals, es va negar a ser còmplice del règim d’en Franco. En Pau Casals mai va voler tocar música a la Catalunya ocupada mentre no tornés la democràcia, i no va poder-ho fer perquè va morir abans. En Xammar no va voler escriure, sigui en castellà o fins i tot en català, sense llibertat en una Catalunya ocupada. Només després de morir es va publicar a Catalunya el 1974 Seixanta anys d’anar pel món, on reflecteix les seves vivències de periodista per Europa i els Estats Units.

.

Eugeni Xammar va ser sempre militant del catalanisme i va escriure amb referència als seus antics amics de professió que varen decidir escriure a la revista Destino a la Catalunya de la postguerra el següent:

“Car això és del que es tracta i de res més. De la traïció, de la submissió total i venal a l’enemic, de l’execució de les ordres de l’ocupant, de l’abandó de la dignitat i de l’escarni de l’honor. Aquest afer de Destino no pot ésser jutjat més que dintre d’un marc i aquest marc té un nom: Catalunya, la nostra pàtria, sotmesa a un règim d’opressió i d’ocupació com cap altre poble d’Europa no n’ha conegut parió, car en cap altre poble no li ha estat negat l’ús públic i lliure de la llengua pròpia. Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor; amb altra Sentís, Solervicens, Nadals i Díaz-Plaja, han estat i són els agents – estipendiats – de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya. Davant del més menyspreable de l’enemic, aquests homes han trobat la manera de recular els límits de l’abjecció i l baixesa. Han escrit en castellà i s’han posat a escriure en català el dia que han rebut del general Franco l’ordre de tornar a escriure (a estones) en català.

Avui com ahir servidors vils de l’enemic i prou. I demano a Domènec de Montagut que em digui si no creu que han de quedar fora de la reconciliació dels catalans els homes que, en virtut d’actes de traïció caracteritzats, s’han situat ells mateixos fora de la comunitat catalana“.

Avui com ahir, encara hi ha molts periodistes, escriptors i assagistes que ells mateixos s’han situat fora de la comunitat catalana. Potser per això la figura d’en Xammar ha estat expressament oblidada i poc reivindicada pels tradicionals mitjans de comunicació. Els deu caure la cara de vergonya quan llegeixen en Xammar!

La Catalunya impossible fou la fita de molts escriptors, periodistes, mestres, artistes i intel·lectuals de la primera meitat del segle XX, que tots ells es varen conjurar per fer que Catalunya fos un país culte, civilitzat, europeu, tolerant i progressista. La guerra civil i el posterior feixisme espanyol es van emportat tot el que aquells homes, homenots com diria en Josep Pla, varen fer i sobretot haurien pogut fer. Dins de la història del periodisme, Eugeni Xammar brilla com l’estrella polar que marca la direcció correcta: el nord, Europa, cap a la llibertat, cap a la independència de Catalunya.

Eugeni Xammar, sempre així ho va entendre i en el “Memoràndum a Irla“, ens diu:

…..Amb República o sense República, Espanya és Espanya. Sense Llibertat, Catalunya no és Catalunya. Amb República o sense República els espanyols empren llur llengua i segueixen llur bandera, una bandera que no és sempre la mateixa però que és sempre la llur. Sense llibertat, Catalunya ha de sofrir la disminució civil de la seva llengua i els catalans han d’amagar llur bandera. El regim d’Espanya pot mudar. Les reivindicacions essencials de Catalunya són immutables, davant de la República, com davant de la Monarquia o de qualsevol altre règim“.

Escrit del Bloc Gran del Sobiranisme.

Mark Knofler -One more matinee

Preciosa cançó i imatges sobre la tardor de les persones.

Cuina dolça. Galetes amb panses, orellanes i pinya.

INGREDIENTS:
60 g de panses sense pinyol
12 d'orellanes (tallades a bocinets molt petits)
50 g de pinya deshidratada (tallada a bocinets molt petits)
3 ous sencers
100 g de mantega
7 cullerades ben plenes de sucre
1 culleradeta (de les de cafè) ben plena de canella
200 g de farina
1 gotet de conyac
1/2 gotet d'aigua (si cal)

PREPARACIÓ:
El dia abans, posem en un llibrellet les panses, les orellanes i la pinya en remull amb el conyac i aigua fins que les cobrisca. Barregem la mantega tova (no desfeta) amb el sucre. Quan quede una pasta blanca, hi afegim la culleradeta sopera de canella. Ara és el moment d'afegir-hi els 3 ous batuts com per a fer una truita. Després hi abocarem les panses amb l’alcohol més la farina tamisada. Cal treballar molt la pasta (si queda massa líquida, hi afegirem una mica de farina). Folrem una plata de forn amb paper vegetal. Hi tirem micones de massa. Convé no fer-les massa grans perquè amb la cuita augmenten molt de volum (les primeres que vaig preparar se'm van quedar com a minipizzetes!!!). Ho posem molt amunt del forn i a forn suau, uns 175º, durant uns 18 minuts. Després, les posarem un moment a gratinar per enrossir les galetes.

Recepte del molt recomanable bloc “ A la taula i al llit...”

Feliu Ventura

Magnífica cançó del cantautor de Xàtiva, a destacar l'acompanyament de l'idioma de signes, que per altra banda ha estat aprovat recentment pel govern català atorgant-li oficialitat.

"Webs" recomanades. Llengua Nacional. La Closca.

Llengua Nacional, un bon referent per a la llengua

Des de l'any 1991 l'Associació Llengua Nacional duu a terme una coratjosa tasca de militància lingüística, comptant amb la disposició i aportació voluntària d'un nombrós grup de persones que, per damunt de tot, els mou l'interès de fer anar bé la nostra llengua i el nostre país. Els ingressos provenen bàsicament dels nostres subscriptors i socis.

Laclosca.cat és un espai web que convida a la reflexió i a explorar el context evolutiu humà des de tots els angles possibles i des de la nostra particular òptica, catalana i universal.Laclosca.cat és una web activista, independent i auto-organitzada de pensament obert que ha nascut amb l'objectiu donar suport a la recerca i a la difusió de coneixements que ens permetin explorar, analitzar i qüestionar la realitat, tant local com global, i en el terme més ampli de la paraula (a nivell social, cultural, polític, econòmic, tecnològic, científic, artístic, humanista, espiritual, metafísic i filosòfic) amb la finalitat de ser més conscients de les qüestions més ignorades i amb la intenció ferma d'afavorir la generació creativa d'idees i accions que ens permetin encaminar-nos cap a la construcció d'un món més just i sostenible tot respectant la llibertat, els drets humans i de tota forma de vida existent. El nostre compromís per la cerca de la veritat ens fa qüestionar permanentment totes les informacions que rebem, incloent el nostre punt de vista, per tal d'evitar caure en fixacions absurdes que només dificultarien la nostra causa.