Llibre Sent Soví.

El Llibre de totes maneres de potatges de menjar, més conegut com a Llibre de Sent Soví, (1324) és un receptari medieval d'autor anònim redactat en català.

És un dels manuscrits més antics d'Europa, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí. 

Conté més de dues-centes receptes. Va ser un dels receptaris de més influència a Europa i algunes de les seves receptes van ser copiades al segle XV en dos receptaris italians, el Libro di arte coquinaria, que considera que els cuiners catalans són els millors del món.

Ho portem dins

Aquest vídeo em dóna esperances i fe en les nostres possibilitats !!

L'Eixample i les mansanes

L'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans teòrics i pràctics de la ciència urbanística, va néixer al mas Cerdà, al Pla de la Garga de Centelles (Osona). Una gran contribució seva a l'avenç social i econòmic fou el model d'eixample urbà en xarxa, basat en mansanes. La paraula mansana és un neologisme seu que vol dir “conjunt articulat de masos urbans”. El seu objectiu fou, amb les seves paraules: “Urbanitzeu el camp, ruralitzeu la ciutat”. L'urbanisme modern neix d'un mas dinàmic i exportador.[extret de: Francesc Roca. Masos i masies, en evolució]

En català normatiu, avui dia, de les mansanes se'n diuen illes, mentre que en castella, en diuen manzanas. Cal dir que les pomes no hi tenen res a veure. En castellà, que tenen una paraula com mansión, de la mateixa arrel, haurien de dir-ne també mansana.

El que ja és patètic (si més no etimològicament) és que en català encara alguns en diguin poma! Podem dir-ne mansana/mançana (encara que no sigui normatiu) o illa (especificant illa de cases, si cal). Però dir-ne poma, fent la traducció de la manzana castellana, que alhora és una mala adaptació de la mansana catalana fa riure.

Com que mala en llatí volia dir poma, potser ja tot lliga amb l'embolic de la mala traducció. És a dir, què creieu que vol dir la frase llatina "tua mater mala burra est"? No vol dir que la teva mare és burra, sinó que la teva mare menja pomes madures.

Cal dir que també hi ha qui afirma que la paraula manzana amb el sentit de bloc de cases està documentat en castellà abans de Cerdà, de manera que aquest enginyer s'hi hauria inspirat.

Espanya prohibeix l'homenatge als màrtirs de 1714

Considera que l'acte no és una festa tradicional catalana reconeguda.

La Delegació del Govern espanyol a Catalunya ha comunicat que ha prohibit que el proper diumenge a la tarda es disparin salves de trabuc en honor dels 120 patriotes catalans assassinats per l'exèrcit d'ocupació a la Gleva l'any 1714, segons informa Osona.com.

L'acte està organitzat per Òmnium Cultural del Voltreganès i tenia prevista la participació de grups de trabucaires, Miquelets i d'altres col·lectius de soldats d'època. Les activitats programades inclouen una desfilada de soldats d'època i trabucaires, una processó de torxes i unes salves d'honor.

La decisió ha estat comunicada per la subdelegada del Govern espanyol a Catalunya, Montserrat García Llovera, i es fonamenta en un informe de la Guardia Civil que considera que l'acte de diumenge no és una festa tradicional catalana reconeguda.

Òmnium Cultural ha reaccionat enèrgicament amb un comunicat de rebuig a aquesta prohibició.

Què tenim?

L’Institut d’Estudis Catalans crida el poble català a exigir el compliment dels seus drets

«La comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s’inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides».
Així ho recull la Declaració que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública avui, dijous 3 de febrer, la qual també afirma que «cadascun dels territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent. Cap acció democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels ciutadans catalans. Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres».
La Declaració de l’IEC crida l’atenció sobre l’actual conjuntura excepcional, en què coincideixen les tendències pròpies del procés de mundialització i les pressions de les majories estatals envers una homogeneïtzació lingüística i cultural, contrària als principis de diversitat cultural que propugnen els tractats internacionals i declaracions de la Unió Europea i de les Nacions Unides. «La involució política de l’Estat autonòmic espanyol mostra cada vegada tendències més adverses a la igualtat, tant en la consideració política de les nacionalitats i el respecte de la pluralitat lingüística i cultural, com en els sistema de finançament o en les inversions estatals».
Per l’Institut, «aquesta situació posa en perill el nostre futur col·lectiu i l’esforç de cohesió de tota la nostra societat, i molt especialment del sistema educatiu, amb vista a integrar inclusivament en català i castellà milions de persones arribades d’altres terres de llengües i cultures diverses».

Aquesta declaració s’adreça, en primer terme, al poble català «perquè sàpiga amb tota certesa que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets d’autodeterminació i autogovern amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia». La Declaració també s’adreça als representants polítics i a les institucions d’autogovern «perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i maldin en la consecució d’un estatus igualitari, dins o fora del marc estatal actual i en el context de la comunitat internacional». Pel que fa a la Unió Europea i a les Nacions Unides, se’ls demana que «es comprometin activament amb els principis que proclamen sobre el respecte igualitari de la diversitat lingüística, cultural i nacional».

L’Institut d’Estudis Catalans, com a primera corporació acadèmica de les terres de llengua i cultura catalanes, fa aquesta crida amb la voluntat de «contribuir a un context internacional favorable per a totes les llengües i cultures del món, sabent que la nostra comunitat és un indicador de les polítiques de respecte de la diversitat».

Rosa Calafat. Què deu ser un superhome?

Declaracions de Rosa Calafat al diar digital; indirecte.cat.
Dedic aquest petit decàleg a en Ramon Barnils i a en Miquel Bauçà.

‘Què deu ser un superhome?’ Es demana Miquel Bauçà: ‘Un que coneix l’absurditat i sap que és un somni.
Primer: Em sembla particularment absurd no poder anar al cinema sense patir l’angúnia d’haver-ho de fer multiculturalment sense el català.
Segon: Em sembla particularment absurd que per demanar una cafè amb accent català em diguin que no m’entenen.
Tercer: Em sembla particularment absurd que la meva llengua catalana, que ha fet créixer i medrar la mediterrània, sigui una amenaça per a una llengua global anomenada espanyol o castellà.
Quart: Em sembla particularment absurd que perquè som catalana tingui l’obligació moral –i no el deure intel·lectual- d’aprendre més d’una llengua de comunicació (espanyol, anglès, xinès....).
Cinquè: Em sembla particularment absurd no poder exercir plenitud de funcions socials amb la meva llengua catalana.
Sisè: Em sembla particularment absurd parlar de multiculturalitat a Catalunya quan aquest fet implica necessàriament -talment com en temps del franquisme- passar prèviament per la bilingüització forçada dels catalans.
Setè: Em sembla particularment absurd que un alemany o un japonès immigrat a Catalunya em digui que la meva fonètica catalana és difícil; i em faci creure que la seva observació és nova, quan és més vella que el pastar perquè és espanyola.
Vuitè: Em sembla particularment absurd parlar de civisme sense que aquest civisme passi també per mostrar als nostres fills el mapa dels Països Catalans.
Novè: Em sembla particularment absurd haver de tenir la paciència legal de patir la descodificació del meu català de València.
Desè: Em sembla particularment absurd que a hores d’ara parlar en registre col·loquial sigui considerat dialectal i no patrimoni global de la comunitat de parla catalana.
I més enllà d’aquest absurd hi ha el somni.
Per a tu lector, que penses i construeixes la realitat catalana cada dia.
Per a les persones que fan possible les Consultes i caminen cap a fer vera el somni.
Per al ‘punt cat’.
Per a totes les persones –vells catalans o nous de trinca- que fem/feu possible la comunicació, l’expressió i la plena identificació del català al món.
I especialment per als periodistes que trien decididament i fermament fer normal el punt de vista català, perquè contribueixen a fer el món més ric, plural, divers, propi i lliure. Acaba Barnils: ‘La dictadura és l’anul·lació dels referents propis per uns d’externs’.