Lliurepensament

Moltes vegades busquem la llibertat, però la posem tant lluny del nostre abast que mai serà realitat, potser perquè mentre tinguem una idea utòpica de la llibertat, podem mantenir l'esperança i alhora no fer res per canviar. I si mirem de trobar-la més a prop...? dins nostre, dins de la ment, donant pas a la imaginació i a la creativitat i enderrocant mica en mica els murs que hem construït al nostre voltant per protegir-nos del que hi ha fora. Els murs estan fets de prejudicis, de pors, de passions limitadores, d'egoismes, i sobretot de ....... cadascú haurà d'omplir els seus punts suspensius. Vinga, obrim les portes i finestres i que corri l'aire, o millor encara, sortim de de casa, que fora hi ha molt per veure i per viure. Amb il.lusió, amb coratge, sempre fent camí !

Viure amb èxit , gaudir de la vida, com assolir-ho? Us donaré unes quantes pistes...... La primera pista per tenir èxit, és voler-ho . Fixar-se reptes és imprescindible. Els reptes no hauran de ser ni massa desmesurats ni per sota de les possibilitats. A quin grup pertanyo? La resposta a aquesta pregunta és la primera clau de l'èxit . La segona pista és el temps , les presses no són bones companyes de l'èxit, no tant perquè no donin temps de pensar, com per l'estrès que generen. La tercera pista rau en compartir les idees . En comptes de predicar perquè t'entenguin és fonamental intuir què pensen els altres, aprendre de tothom, compartir les idees. La quarta clau és enamorar-se , estimar tot allò que es vol fer, les qualitats innates es desenvolupen quant t'agrada allò que estàs fent. Cinquena: persistir, constància . Tot sovint es peca per excés, cal veure si el projecte és viable, i després d'un temps, si es demostrra que no, el millor és abandonar. ...

Hi ha una alegria de viure, un dinamisme a Cantant sota la pluja, que fan, d'aquesta pel.lícula , la quintaessència del cinema musical de l'etapa d'or. La coreografia i la direcció es fan conjuntament entre Stanley Donen i Gene Kelly, que procuren treure el musical del teatre i adaptar-lo a la vida quotidiana, en un context de lògica i versemblança narratives. Juntament amb Kelly, també hi actuen Donald O'Connor, una joveníssima Debbie Reynolds, i la gran ballarina Cyd Charisse. Esperem que disfruteu amb aquesta petita obra d'art del cinema musical.

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat « el Conqueridor « per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans. Des del nostre bloc volem recordar-lo amb respecte i admiració com una de les figures més cabdals de la nostra història.

L'últim científic que va treballar a la Biblioteca d'Alexandria (creada en temps d'Alexandre el Gran i destruïda set segles més tard) era una matemàtica, astrónoma, física i la cap de l'escola neoplatònica de filosofia, un rang extraordinari d'acompliments per a un sol individu de qualsevol època.  El seu nom era Hipàtia. Va néixer a Alexandria el 370. En un temps en què les dones tenien poques opcions i eren tractades com una propietat. Hipàtia es va moure lliurement i deseixidament pels dominis tradicionals dels homes. L'Alexandria del seu temps (llavors en gran part sota domini romà) era una ciutat sota grans tensions. L'esclavitud havia esgotat la vitalitat de la civilització clàssica i la creixent Església Cristiana estava consolidant el seu poder i provant d'eradicar la influència pagana i la cultura.  Hipàtia romangué a l'epicentre d'aquestes poderoses forces socials. Ciril, l'arquebisbe d'Alexandria, la menyspreava a causa de...

Nascut el 1955 a Montpeller, de petit per casa seva van passar molts músics del costat Sud de la frontera. La seva mare, Eliane Thibaut-Comelade, és cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina, especialment cuina (medieval) catalana. Son pare, Pere Comelade, és psiquiatre. Del 1974 al 1978 va viure a Barcelona, a casa de Lluís Llach. Hi va conèixer, entre altres, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Toti Soler, i va fer amistat amb Ovidi Montllor i Víctor Nubla (músic experimental, membre de Macromassa). Després d'uns anys a Montpeller va tornar una altra temporada a Barcelona, concretament a Gràcia on va entrar en contacte amb una certa bohèmia, representada principalment pel poeta Enric Casasses, amb qui continua col·laborant, o el dibuixant Max. Actualment viu a Ceret.

EL PLOR DEL DESERT Un amic meu tornà del Marroc amb una història molt bonica que parla d’un missioner que, així que va arribar a Marràqueix, va decidir que cada matí passejaria pel desert que hi ha a la sortida de la ciutat. En la primera passejada, es va fixar en un home que estava ajagut i que, amb una orella enganxada a terra, acariciava la sorra. -És boig- va pensar. Però l’escena es repetia cada dia i, al cap d’un mes, intrigat per aquell comportament tan estrany, va decidir parlar amb el desconegut. Amb moltes dificultats –perquè el seu àrab no era gair fluid- es va asseure a terra i li va preguntar: Què fa? -Faig companyia al desert i el consolo per la seva soledat i les seves llàgrimes. -No sabia que el desert podia plorar… -Plora cada dia, perquè té el somni d’arribar a ser útil a l’home i transormar-se en un verger immens, on s’hi puguin cultivar cereals, flors i criar-hi ovelles. -Doncs digui al desert que compleix prou bé la seva tasca –va afirmar el missioner-. Cad...