Desert

EL PLOR DEL DESERT

Un amic meu tornà del Marroc amb una història molt bonica que parla d’un missioner que, així que va arribar a Marràqueix, va decidir que cada matí passejaria pel desert que hi ha a la sortida de la ciutat. En la primera passejada, es va fixar en un home que estava ajagut i que, amb una orella enganxada a terra, acariciava la sorra.
-És boig- va pensar.
Però l’escena es repetia cada dia i, al cap d’un mes, intrigat per aquell comportament tan estrany, va decidir parlar amb el desconegut. Amb moltes dificultats –perquè el seu àrab no era gair fluid- es va asseure a terra i li va preguntar: Què fa?
-Faig companyia al desert i el consolo per la seva soledat i les seves llàgrimes.
-No sabia que el desert podia plorar…
-Plora cada dia, perquè té el somni d’arribar a ser útil a l’home i transormar-se en un verger immens, on s’hi puguin cultivar cereals, flors i criar-hi ovelles.
-Doncs digui al desert que compleix prou bé la seva tasca –va afirmar el missioner-. Cada vegada que camino per aquí, entenc l’autèntica dimensió de l’ésser humà, perquè el seu espai obert em permet veure com en som de petits davant de Déu.
-Quan contemplo la seva sorra, m’imagino els milions de persones que hi ha al món, que han sigut creades iguals, encara que el món no sempre sigui just amb totes. 

Les dunes m’ajuden a meditar. En veure el sol naixent a l’horitzó, l’ànima se m’omple d’alegria i m’acosto al Creador.
El missioner va deixar aquell home i se’n va anar a fer les seves rutines quotidianes. Però, l’endemà al matí, va tenir una gran sopresa perquè se’l va tornar a trobar al mateix lloc i en la mateixa posició.
-Ja li va explicar al desert tot allò que jo li vaig dir?
L’home va fer un cop de cap afirmatiu
-I tot i això, no para de plorar?
-Puc sentir cadascun dels seus sanglots. Ara plora perque s’ha passat milers d’anys pensant que era completament inútil, i ha malaguanyat tot aquest temps blasfemant contra Déu i el seu destí.
-Doncs digui-li que, malgrat que l’ésser humà té una vida molt més curta, també es passa molts dies pensant que és inútil. Rarament descobreix la raó del seu destí, i troba que Déu ha sigut injust amb ell. Quan arriba el moment en què un fet li rebela perquè ha nascut, creu que ja és massa tard per canviar de vida, i continua patint. I, com el desert, es dóna la culpa pel temps que ha perdut.
-No sé si el desert l’escoltarà –va dir l’home-. Ja està acostumat al dolor i no pot veure les coses d’una altra manera.
-Aleshores, farem el què faig sempre que noto que una persona ha perdut l’esperança: resarem.
Tots dos es van agenollar i van resar; l’un es va girar en direcció a la Meca perquè era musulmà, l’altre va plegar les mans en oració perquè era catòlic.
Cadascú va resar al seu Déu –que sempre ha sigut el mateix Déu, tot i que la gent hagi insistit a donar-li noms diferents.
L’endemà, quan el missioner va fer la seva passejada matinal, aquell home ja no hi era. Però la sorra del lloc on solia abraçar el terra estava mollada perquè havia brollat una fonteta. Durant els mesos següents, la font es va fer més gran, i els habitants de la ciutat van construir un pou al seu voltant.
Aquest indret, els beduïns l’anomenen “Pou de les llàgrimes del desert”.

Diuen que tothom qui begui d’aquella aigua, aconseguirà transformar la raó del seu patiment en la raó de la seva alegria, i trobarà el seu destí autèntic.