Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2009

HANNYA SHINGYO. SUTRA DEL COR.

Un altre cant del sutra, enllaceu aquí: http://www.spokanebuddhisttemple.org/Audio/englishheartsutra.mp3 Aquest meravellós sutra es canta després de zazen (meditació), amb concentració particular sobre l'expiració i amb harmonia amb la resta de meditadors. MAKKA HANNYA HARAMITA SHINGYO . Essència del Sutra de la Gran Saviesa que permet anar més enllà. El bodhisattva de la Veritable Llibertat, per la pràctica profunda de la Gran Saviesa, comprèn que el cos i els cinc “skandha” (sensació,percepció,pensament, activitat,consciència) no són més que vacuïtat(ku) i mitjançant aquesta comprensió ajuda a tots aquells que pateixen. Oh Sariputra!, els fenòmens no són diferents del buit; el buit no és diferent dels fenòmens. Els fenòmens es tornen ku; ku es torna fenomen. (La forma és el buit, el buit és la forma). Els cinc “skandha” són també fenòmens. ¡Oh Sariputra!, tota existència és ku (buit). No hi ha naixement, ni començament, ni puresa, ni màcula, ni creixement, ni disminució. Per

LA MENT, AMIGA O DESCONEGUDA?

Imatge
Hom deu alliberar-se amb l’ajut de la ment. Per aquell que ha conquerit la ment, aquesta és el millor dels amics; però per el que no ho ha fet, la ment perdurarà com el seu pitjor enemic. Bhagavad-Gita. L’entrenament mental és necessari. És l’única manera que tenim d’impedir que el “Jo” inconscient deambuli a la deriva i se’ns despisti amb les coses familiars de l’entorn o amb associacions que ens faran pensar en el passat. Quan “fem” alguna cosa una i una altra vegada al final aconseguim que es converteixi en la nova ment. Ens endinsem en un nou “Jo” iniciant l’acció amb un simple pensament i deixant que el cos estigui al servei de la ment. Crec que seria bo estar sempre desenvolupant el nostre “Jo” i les nostres accions. Si practiquem i manifestem l’alegria cada dia, aconseguirem integrar-la. Si ens hem estructurat per ser alegres, les circumstàncies difícils de la nostra vida o de l’entorn, no aconseguiran canviar el que ja hem aconseguit ser. L’origen de l’au

CARL SAGAN. COSMOS

Amb aquest vídeo de Vangelis (banda sonora de la sèrie) , vull retre homenatge al científic Carl Sagan, director de la sèrie Cosmos. Vaig aprendre’n una gran quantitat de coneixements, alhora que m’entretenia, des dels presocràtics fins a la teoria de la relativitat d’Einstein o els increïbles descobriments de Leonardo da Vinci. Carl Sagan va alimentar la meva curiositat per la cultura de la Humanitat i per les meravelles i misteris de l’univers. Ah, no vull passar per alt la seva admiració per la biblioteca d’Alexandria,a la que hi dedicà més d’un capítol: recordo especialment el d’Hipatia, la darrera científica. El seu sempre didàctic missatge desprenia valors com ara la tolerància, la multiculturalitat i el respecte per les diferents formes de pensar i de viure. Segurament ell ara forma part d’aquest Cosmos que tan va estudiar i estimar. Gràcies benvolgut Carl Sagan.

RAIMON / ESPRIU. HE MIRAT AQUESTA TERRA

Versió completa !!!! Quan la llum pujada des del fons del mar a llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s'enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre bleixa l'aire malalt de la nit i boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la pluja porta l'olor de la pols de les fulles aspres del llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan el vent es parla en la solitud dels meus morts que riuen d'estar sempre junts, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit camp l'ample silenci que estenen els grills, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre comprenien savis dits de cec com l'hivern

CLEOPATRA

Imatge
La bellesa llegendària de la reina d’Egipte (que era grega), la seva cort luxuriant, el seu poder d’atracció, el fet d’haver estat l’amant de Juli Cèsar i després de Marc Antoni, i tants altres aspectes del seu caràcter i de la seva vida, han estat una temptació per convertir aquesta dona en la història dels móns ficticis creats per l’art i la literatura. Cleopatra és tota ella un feix d’humors canviants, i ella ho sap i hi juga. La seva inestabilitat emocional configura la seva naturalesa i ella l'utilitza meravellosament bé per captivar el seu amant (Marc Antoni), a qui nega el repòs emocional, no solament perquè es veu obligat a respondre als canvis d’humor d’ella, sinó també perquè es troba dividit entre dues lleialtats: Roma i Egipte, amb tot allò que cada una implica i significa. Marc Antoni té consciència de la desintegració del seu ésser, ell, derrotat i mancat de Cleopatra, no és més que un vapor que va perdent el seu perfil visible de capità. Cleopatra Jo

L'IMPERI DE LA SERIOSITAT !

Imatge
L’Imperi de la seriositat, mica en mica aquest enemic invisible, silenciós i subtil, s’ha anat apropiant de la vida, de les nostres vides. No treballa sol, els seus companys són el Drama de les Notícies, l’Oci Buit, i el Pensament Pessimista. Difícils de detectar, es presenten com la forma correcta de viure, cal estar informats, cal preparar-se seriosament per poder competir en tots els fronts possibles (el treball, l’esport, l’amor, les vacances, etc..). Un somriure ens pot fer semblar dèbils o mundans davant dels altres, fer bromes estarà mal vist, és millor l’esguard seriós, la paraula forta i directe, l’anàlisi, i sobretot autocontrol. El temps d’oci s’ha convertit en “consum” , el consumim, no el construim, no és nostre ens el donen fet, i normalment és buit o pitjor ens buida. Les notícies ens creen sentiments d’impotència i de culpabilitat, consumeixo massa aigua, massa energia, visc molt bé en comparació a totes les desgràcies que es produeixen al món, mentre jo, impassible,

POSSESSIÓ ?

Imatge
Aquests fets que ara relataré, dono fe que són verídics, esdevingueren fa un trentena d’anys ben llargs. El meu pare sovintejava un petit bar, un pel sòrdid, del barri del Poble Sec. Allà va conèixer un altre parroquià i amb el pas del temps i entre cigaló i cigaló van forjar una sòlida amistat; un bon dia li va dir si el podia acompanyar a casa d’un seu cunyat que patia una estranya malaltia. Van arribar al carrer del Poeta Cabanyes, nº 23 (no puc assenyalar el pis) i un cop davant de la porta li va dir: amic meu passi el que passi no tinguis por…… Els va obrir la porta la seva germana , una ferum i un cop d’aire glaçat els va colpejar el rostre, el meu pare poruc com és, començà a inquietar-se tot i que pobre d’ell el pitjor estava per arribar. Dins d’aquell cau tot era foscor, hi havia un ball de les seves pròpies ombres projectades per les espelmes repartides per tot arreu, van creuar el llarg passadís fins arribar a la cambra on jeia al llit el cunyat malalt. El que el

PAU CASALS

La faceta més humana del músic del Vendrell, exiliat a França a la Vil.la Colette, casa seva va ser un anar i venir de polítics, intel-lectuals, funcionaris de la República, etc.. A Casals se li va demanar en diverses ocasions de participar de la política catalana a l’exili, fins i tot per ocupar el càrrrec de president de la Generalitat. El músic procurava atendre totes les visites sempre que li quedessin tres o quatre hores lliures al dia per poder gestionar l’ajuda als exiliats, l’activitat a la qual havia decidit lliurar-se des de la primera visita a un camp de refugiats i que li va fer deixar la música en segon terme. A tots els refugiats que em comunicaven les seves penes, els enviava un modest donatiu i els escrivia quatre línies en una targeta postal per animar-los, explicava temps després. De donatiu en donatiu i de postal en postal, avui sabem que durant aquell període Pau Casals va escriure milers de cartes i que la seva ajuda econòmica al refugiats republicans va arribar a

EL PI DE LES TRES BRANQUES

Imatge
El Pi de les Tres Branques és un símbol de la unitat dels territoris de parla catalana. Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats en les tres branques que surten del tronc comú d'aquest pi monumental, esdevenint així una metàfora de la unitat dels Països Catalans. Mossèn Jacint Verdaguer, escrigué el poema el pi de les tres branques, on feia somiar al rei Jaume I. En dolça contemplació lo sorprèn lo bes de l'alba; al bes de l'alba i al seu don Jaume se desvetllava: -He somiat que era gran i d'un bell país monarca, d'un bell país com aqueix entre el mar i la muntanya. Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques, foren tres regnes en un ma corona els coronava. Esbrinant somni tan dolç lo sol li dóna a la cara i esporuguida a ponent la mitja lluna s'amaga. Lo somni del Rei infant lo vell templari l'acaba en extàtica oració, espill de visió més clara. Veu Catalunya la gran fer-se més gran i més ampla, robant als

HARMONIA I SERENOR

Qui fos aquest mico, no?

GUILLEM AGULLÓ, ni oblit, ni perdó !

Imatge
Estimat Guillem: Som els maulets. Un any més, i ja en van 15, hem vingut al teu poble per recordar-te, homenatjar-te i denunciar un cop més que continuem sense trobar allò que busquem des d'aquell trist 11 d'abril de 1993: la veritat i la justícia. Ja són 15 anys d'impunitat, 15 anys de mentides, 15 anys de dolor, ràbia continguda i lluita, però, sobretot, són 15 anys sense tu, Guillem. Perquè uns assassins sense nom decidiren acabar en la teua jove vida, decidiren que uns gossos botxins i neonazis t'executaren. I decidiren que el teu assassinat continués, com si de les pitjors tortures de Garzon es tractés, molts anys desprès. Perquè 15 anys desprès encara embruten el teu nom aquells jutges, policies, periodistes, polítics... però ja saps: a cada porc li arriba el seu Sant Martí i, a ells, la història els jutjarà de manera implacable. Per ací, el mon continua igual de boig. Continua l'explotació de les persones per les persones, de la dona per l'home, de la nat

IMPORTÀNCIA DEL LLENGUATGE

Imatge
Els primers pensaments i el mateix hàbit de pensar s'adquireixen gràcies a l'educació i a l'experiència de comunitat feta amb moltes altres persones. És clar, però, que tant l'educació com les experiències humanes són eminentment lingüistíques i que el llenguatge té, doncs, una importància extraordinària en la configuració dels nostres pensaments i de tota la nostra personalitat. Aixì, doncs, compartim molts pensaments amb una comunitat -d'origen o d'apoció- perquè també compartim el llenguatge i les experiències d'aquesta comunitat. Per tant, no és pas irrellevant quin llenguatge s'aprèn. I és que aprendre un llenguatge no vol dir només aprendre uns sons o unes paraules, amb el llenguatge, s'aprèn una manera de viure i de veure les coses. Compartir una mateixa llengua no és, veure el món exactament igual, sinó que és disposar d'un marc de referències comú. Són referències lligades a la geografia, al clima, a la història, a l'economia, a la