PAU CASALS

La faceta més humana del músic del Vendrell, exiliat a França a la Vil.la Colette, casa seva va ser un anar i venir de polítics, intel-lectuals, funcionaris de la República, etc..
A Casals se li va demanar en diverses ocasions de participar de la política catalana a l’exili, fins i tot per ocupar el càrrrec de president de la Generalitat.
El músic procurava atendre totes les visites sempre que li quedessin tres o quatre hores lliures al dia per poder gestionar l’ajuda als exiliats, l’activitat a la qual havia decidit lliurar-se des de la primera visita a un camp de refugiats i que li va fer deixar la música en segon terme.
A tots els refugiats que em comunicaven les seves penes, els enviava un modest donatiu i els escrivia quatre línies en una targeta postal per animar-los, explicava temps després.
De donatiu en donatiu i de postal en postal, avui sabem que durant aquell període Pau Casals va escriure milers de cartes i que la seva ajuda econòmica al refugiats republicans va arribar a centenars de milers de francs de l’època.
“Estimat Mestre, avui he rebut el vostre obsequi -4.000 francs- es el primer ajut que rebo com a mutilat de guerra per Catalunya, li escriu un refugiat l’any 49.
L’aparició al costat dels Kennedy va significar l’eclosió definitiva de Pau Casals com a símbol de lluita per la pau i llibertat de tots els pobles.

L’any 1971, va estrenar l’himne de les Nacions Unides (video adjunt).


Els 96 anys d’edat, es mostrà més lucid i convençut que mai de les conviccions que havien mogut la seva vida. “Aquests 35 anys he pensat sempre en la nostra terra que estimo i enyoro tant. Però millor ser-ne fora, fora que estar supeditats a unes lleis, a uns costums que nosaltres, catalans, no volem acceptar.
Gràcies Pau Casals, per la dignitat i l’autoestima que ens has llegat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sortir de l'armari lingüístic.

Els dies de la Setmana