Juliol (Julius). Temps de ratafia.
Setè mes de l'any —amb trenta-un dies— del calendari gregorià i cinquè (dit Quintilis) del còmput romà primitiu. En honor de Juli Cèsar, que hi havia nascut, Marc Antoni li donà (44 aC) el nom de Julius. Les dites catalanes que fan referència a aquest més al·ludeixen a les collites i als incidents que la calor provoca.
El fruit de la noguera, les nous, és l’element indispensable per a l’elaboració de la ratafia. Han de ser verdes, motiu pel qual es cullen a finals de juny, preferiblement entre Sant Joan i Sant Pere.
Les herbes aromàtiques, però, també tenen un paper essencial a l’hora de compondre el trencaclosques que és la ratafia. Se n’hi poden posar més o menys, segons la recepta o la tradició familiar: hi ha qui n’hi posa 20, 33 o, fins i tot, un centenar. Sigui com sigui, n’hi ha unes quantes que no hi poden faltar, com la canyella, el clau, la nou moscada i l’anís estrellat. La llista d’herbes i espècies que s’hi poden afegir és innombrable: marialluïsa, canyella, tarongina, menta, roses silvestres, poniol, herba de Sant Joan, saüc, malvarrosa, llimona, taronja, magrana, farigola…
Un cop collides les herbes pels volts de Sant Joan –quan la tradició diu que tenen més virtut–, es deixen emmusteir una mica. Fetes a trossets, es col·loquen en una garrafa amb l’aiguardent o l’anís, juntament amb les nous verdes. Es remena ben remenat (o, més concretament, es xinxolla ben xinxollat), es tapa i es deixa 40 dies a sol i serena, xinxollant-ho un cop cada setmana. Durant els quaranta dies, el sol, la lluna i la pluja estiuenca converteixen el beuratge en un excepcional licor. Passada la quarantena, a mitjans d’agost, es cola el licor i encara es deixa que reposi un parell de mesos més, moment en què ja es pot començar a degustar.
Temps de ratafia
De Sant Joan a Sant Pere, l'època ideal per fer-ne. . La ratafia és un dels pocs licors que, actualment i habitualment, moltes famílies catalanes elaboren de manera artesana a casa seva a partir de nous verdes i herbes aromàtiques que han recollit pels volts de Sant Joan.
La ratafia és una beguda fortament arrelada a la Catalunya Vella, és a dir, a l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès, la Selva, el Ripollès, els Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
La ratafia, essencialment, és un licor fet a base d’aiguardent o d’anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes i plantes (herbes, espècies, escorces, flors...). De Sant Joan a Sant Pere, l'època ideal per fer-ne. . La ratafia és un dels pocs licors que, actualment i habitualment, moltes famílies catalanes elaboren de manera artesana a casa seva a partir de nous verdes i herbes aromàtiques que han recollit pels volts de Sant Joan.
La ratafia és una beguda fortament arrelada a la Catalunya Vella, és a dir, a l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès, la Selva, el Ripollès, els Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
El fruit de la noguera, les nous, és l’element indispensable per a l’elaboració de la ratafia. Han de ser verdes, motiu pel qual es cullen a finals de juny, preferiblement entre Sant Joan i Sant Pere.
Les herbes aromàtiques, però, també tenen un paper essencial a l’hora de compondre el trencaclosques que és la ratafia. Se n’hi poden posar més o menys, segons la recepta o la tradició familiar: hi ha qui n’hi posa 20, 33 o, fins i tot, un centenar. Sigui com sigui, n’hi ha unes quantes que no hi poden faltar, com la canyella, el clau, la nou moscada i l’anís estrellat. La llista d’herbes i espècies que s’hi poden afegir és innombrable: marialluïsa, canyella, tarongina, menta, roses silvestres, poniol, herba de Sant Joan, saüc, malvarrosa, llimona, taronja, magrana, farigola…
Un cop collides les herbes pels volts de Sant Joan –quan la tradició diu que tenen més virtut–, es deixen emmusteir una mica. Fetes a trossets, es col·loquen en una garrafa amb l’aiguardent o l’anís, juntament amb les nous verdes. Es remena ben remenat (o, més concretament, es xinxolla ben xinxollat), es tapa i es deixa 40 dies a sol i serena, xinxollant-ho un cop cada setmana. Durant els quaranta dies, el sol, la lluna i la pluja estiuenca converteixen el beuratge en un excepcional licor. Passada la quarantena, a mitjans d’agost, es cola el licor i encara es deixa que reposi un parell de mesos més, moment en què ja es pot començar a degustar.
Comentaris