Si un poble, un dia, vol viure.
“Si un poble, un dia, vol viure, el destí no pot deixar d’atendre la seva crida. El matí succeirà necessàriament la nit, i les cadenes es trencaran, ineluctablement.” Aboul-Quasim Chabbi, (Tozeur 1909 – Tunis 1934), poeta nacional de Tunísia.
No és fins l’any 1956 que Tunísia obté la seva independència de França que l’ocupava des del 1881 sota la forma de protectorat. Els ciutadans de Tunísia quan parlen d’aquest període en diuen l’època colonial.
El poema exposa ben bé el que un poble necessita per esdevenir lliure, Voluntat, voler ser. Evidentment si un poble vol ser lliure, vol viure en plenitud, ni res ni ningú no podrà aturar la seva crida a la llibertat, i molt menys la podran aturar si aquesta crida es fa per mitjans pacífics i democràtics.
Els poetes fan com els profetes, veuen el futur i no s’aturen a pensar en tots els passos que cal fer per arribar a l’objectiu perquè això pertoca de fer-ho als polítics, als economistes, als sociòlegs... Aquesta voluntat popular a favor de la independència ha fet a Catalunya passos importants en els darrers anys, però encara hem de treballar més per amarar-ne la gran majoria que necessitem. Tot i que la idea hi és en el cor de cada català cal que sigui desvetllada i que surti del nostre interior i que, sense por, la proclamem. Molta gent que d’entrada es mostra reticent, quan se li diu si votaria SI o NO a la independència en un referèndum convocat pel Parlament de Catalunya, avalat per l’ONU i per la Unió Europea, contesta de manera positiva.
Doncs aquest és el camí i mentrestant no arriba aquest moment, cal estendre el convenciment que la independència de Catalunya no solament és necessària, sinó que és possible. I per això cal demostrar que és:
- econòmicament viable per la via de la interdependència amb Europa i el món,
- políticament convenient per la via pacífica i democràtica,
- sociològicament envejable per la via de la solidaritat,
- fraternalment desitjable per la via de la convivència
Els catalans som un gran poble que ni ens adonem ni valorem la nostra pròpia grandesa espiritual. Un poble que ha aguantat la política d’un estat hostil i genocida de la nostra cultura, executada des de fa 300 anys, amb la derrota del 1714 i la pèrdua de les nostres llibertats i el terror suportat pel Decret de Nova Planta, seguit de les Dictadures de Primo de Rivera i del General Franco, passant pels horrors de la setmana tràgica i els de la guerra civil. I, després de tot això, aconsegueix sobreviure i ser reconegut, d’una manera aigualida, per aquell mateix estat. Aquest poble, que és el nostre, cal que comenci a pensar de trobar el camí que ens asseguri el nostre lloc al món. Aquest camí no és altre que el de la independència perquè el futur no podrà deixar d’atendre la nostra crida, i, com diu el poeta:
“El matí succeirà necessàriament la nit, i les cadenes es trencaran, ineluctablement”
Comentaris