Josep Carner, El Príncep dels poetes catalans

40 aniversari de la mort de Josep Carner
Josep Carner i Puig-Oriol neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884 i mor a Brusel•les, el 4 de juny de 1970. La figura de Josep Carner com a poeta està vinculada al Noucentisme, moviment polític i filosòfic endegat per intel•lectuals vinculats a l'obra política de Prat de la Riba i la Lliga Regionalista. Carner és una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no deixa d'augmentar amb l'aparició de nous llibres:
Amb Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la quotidianitat, de l'amor i de la pàtria.
Durant la guerra civil espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenya llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel•les i al Col•legi d'Europa de Bruges. És membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-47).
El 1964 Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però "determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana -segons declara l'escriptor Pere Calders- fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l'exili".
El 1966 publica El tomb de l'any, on insisteix en la visió personal del paisatge que li és més pròxim i en l'enyorança del paisatge absent.
L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brusel•les, el 4 de juny de 1970.


Els fruits saborosos

Sol, solet,
vine'm a veure, que tinc fred.

Tothom de la casa
és lluny, a fer el tomb;
ja només vigilen
mos soldats de plom.

¡Quina revolada
de vent al terrat!
I em mira, i s'eixampla,
tan negre, el meu gat.

La nina, malalta,
jeu en un racó
i roda per terra
polsim de segó.

Tinc esgarrifances,
i de poc em val
la casa tan freda
i el sostre tan alt.

Sol, vine, que el núvol
tot ell és negror;
fem.nos companyia
si també tens por.

Sol, solet,
vine'm a veure, que tinc fred.

Comentaris

Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit…
UNA PREGUNTA: A QUINA CIUTAT ESTÀ EL MONUMENT DE LA CARA DE JOSEP CARNER?

CONTESTEU ABANS DEL DIJOUS!!

Entrades populars d'aquest blog

Sortir de l'armari lingüístic.

Els dies de la Setmana