dimarts, 8 de novembre de 2011

La setmana dels barbuts.

En la tradició catalana, la setmana dels barbuts és la que inclou els dies 15, 16 i 17 de gener, corresponents a sant Pau Ermità, Maure abat i sant Antoni Abat. La seva denominació prové del fet que aquests tres sants són representats a la iconografia lluint llargues barbes. 
També en la setmana dels barbuts s'hi inclou sant Fruitós, que té la seva diada el dia 20, i sant Vicenç, el dia 22. Tradicionalment, la setmana dels barbuts era considerada una de les més fredes de l'any.
Dites populars referides a la setmana dels barbuts:
  • La pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts.
  • Els qui neixen a la setmana dels barbuts són molt peluts.
  • Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans.
  • Quan vénen els tres barbuts, Sant Pau ermità, Sant Maure i Sant Antoni Abat, vénen els freds cascarruts.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Creativitat

Les accions virtuoses sorgeixen del més profund, d'un refugi interior de silenci on neix tota la inspiració.
Tota acció té una llavor en un pensament, i tot pensament és producte del pensador, l'ànima.
Trio els pensaments que vull crear i, tal com són els meus pensaments, són les meves accions i les meves experiències.
Si m'endinso en el meu interior, aconsegueixo la quietud i l'amor que resideixen en el centre del meu ésser, i cada pensament que creo és beneficiós per a mi i per a tota la humanitat.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Alliberar-se dels pensaments inútils

D'una banda hi ha els pensaments negatius, que creen tot i buiden la nostra energia i de l'altra, els pensaments inútils, més difícils de controlar i identificar. Els pensaments negatius, per la seva naturalesa es poden identificar amb més facilitat, però els inútils requereixen discerniment.
Tot el que ocupa la nostra ment i no ens aporta cap èxit sinó que només serveix per malbaratar el nostre temps i pensaments és inútil. La llista és llarga: pensar en el passat, preocupar innecessàriament pel futur, imaginar i especular sobre les situacions i els altres sense realment disposar de suficient informació, pensar sobre el que els altres fan o deixen de fer quan no és de la nostra incumbència, etc.
I el sorprenent dels pensaments inútils és que de vegades la nostra ment els presenta com atractius i necessaris. Podem arribar a sentir que és important dedicar temps a pensar en això, quan en realitat és una completa pèrdua de temps i energia.
Per això, és essencial la pràctica de l'auto-observació i juntament amb això, revisar amb regularitat i preguntar-nos: Cal pensar en això? Em aporten alguna cosa aquests pensaments?
Per tenir èxit en alliberar-nos dels pensaments inútils (així com dels negatius) necessitem dos poders espirituals: el poder de controlar i el poder de governar. A la ment se la compara amb un cavall, així que des de la nostra consciència necessitem agafar fermament les regnes de la ment.
El poder de controlar és la capacitat de posar un fre a l'expansió de la ment. Els pensaments inútils tenen una altra particularitat: solen ser molts i veloços. Per tant necessitem un fre poderós per posar un punt final a l'expansió de la inutilitat.
El poder de governar és la capacitat de dirigir i canalitzar els pensaments en una altra direcció, una nova direcció més beneficiosa i útil.
El mètode principal per deixar de malgastar l'energia dels pensaments és mantenir tot el dia, tant com puguem, la ment ocupada. Una ment ocupada en pensaments de coneixement espiritual, en plans per servir els altres i beneficiar el món, al costat dels pensaments pràctics i útils de l'activitat diària, tal ment no pot ser atreta per res més. Senzillament, no disposa de temps. Una ment ociosa és fàcil presa no només del inútil sinó sovint del negatiu.
Aquesta és una de les metes més elevades a nivell espiritual: convertir-nos en l'amo de la nostra pròpia ment.

dissabte, 2 d’abril de 2011

L’exili en xifres

470.000 persones van creuar la frontera
L’exili dels derrotats del 1939 fou molt superior i, evidentment, molt més tràgic que el de la primera riuada de persones que marxaren del país després del fallit cop d’estat militar a Catalunya. En aquells moments, la Generalitat republicana presidida per Lluís Companys va ajudar molta gent a fugir de la ira revolucionària que es desfermà a les principals ciutats catalanes l’estiu del 1936. Es calcula que el Govern català va expedir més de cent mil passaports a molts catalans que creuaren la frontera, la majoria dels quals tornaren a la Península en destinació a Sant Sebastià i altres ciutats del nord d’Espanya preses pels feixistes.

De Barcelona a Burgos
Com apunten diversos historiadors, les xifres d’exiliats durant els primers mesos de la guerra civil són poc fiables, ja que molts ho feren de manera clandestina. Es parla, però, d’uns 30.000 en total. La majoria passaren per França una temporada abans de tornar a zones de la nova Espanya de Franco (Pamplona, Burgos, Sant Sebastià, Sevilla) on molts catalans es posaren al servei dels militars rebels. Molts d’aquests catalans van tornar a la seva terra quan, justament, molts altres catalans l’abandonaven per sempre més.

Gairebé mig milió de refugiats
L’historiador Javier Rubio, en un dels millors estudis sobre l’exili republicà, quantifica en unes 470.000 les persones que van creuar la frontera amb França els dos primers mesos del 1939. D’aquestes, unes 70.000 ho feren per Irun entre l’1 i el 19 de febrer. La resta, per Catalunya. És impossible quantificar el nombre de catalans que formaven part d’aquesta immensa bossa humana, ja que tots els exiliats eren, a ulls de les autoritats franceses, espanyols. Amb tot, a partir del febrer del 1939 les autoritats de la Generalitat de Catalunya feren un cens, incomplet, que va permetre registrar el 60% dels catalans emigrats, els quals, globalment, depassaven els cent mil.

A la darreria del 1939, del gairebé mig milió de refugiats que hi havia a França a l’inici d’any, en quedaven uns 182.000 repartits arreu del món, entre la mateixa França, la Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica. Es creu que dues terceres parts, doncs, van tornar a Espanya; una quarta part es quedà en terres franceses i una dècima part emigrà cap a altres països.

dimarts, 29 de març de 2011

Sopa de maduixots amb gelat de vinagre.

Ingredients per a 4 persones. 

 
*gelat de vinagre artesà
• pols de sucre isomalta
Per al pa de pessic:
• 200 g de farina
• 100 g de sucre
• 50 g de maduixots
• 6 ous
• mantega
Per als maduixots:
• 600 g de maduixots
• 150 g de sucre morè
• unes gotes de vinagre
Preparació:
Per al pa de pessic: barregeu els rovells amb la meitat del sucre, la farina i els maduixots tallats a daus petits. Munteu les clares a punt de neu, amb la resta del sucre. Afegiu-ho a la barreja anterior. Poseu-ho en una plata de forn untada amb mantega i farina. Coeu-ho 30 min a 180 ºC. Deixeu-ho refredar. Talleu-ne petites circumferències amb un tallapastes. Per als maduixots: talleu la meitat dels maduixots i poseu-los en un bol. Poseu els altres maduixots dins el robot de cuina, juntament amb el sucre i les gotes de vinagre, i tritureu-ho fins que quedi una sopa fina. Amaniu els maduixots que heu tallat prèviament amb la sopa. Emplateu-ho col·locant en un plat soper el pa de pessic al fons, al voltant els maduixots macerats amb la sopa i al damunt una bola de gelat de vinagre (compreu-lo bo i fet). Decoreu-ho amb un cristall d’isomalta: poseu la pols de sucre isomalta en fulles de silicona i entreu-ho al forn entre 3 i 5 min a 120 ºC fins que cristal·litzi.

diumenge, 13 de març de 2011

La batalla de Cefis

El 13 de març de 1311, atrapats entre el riu Cefis i el llac Copais, els almogàvers esperen la càrrega de la cavalleria pesada francesa.
Ja feia vuit anys que aquestes tropes catalanes passejaven per terres gregues. Al seu pas, havien destruït diversos exèrcits enemics, havien assaltat molts castells i havien saquejat tot el que havien pogut. Tot i que, en els darrers temps, havien estat al servei de Gautier V, duc francès d’Atenes, a l’hora de passar comptes pels serveis prestats, el duc va contractar un nou exèrcit per tal d’eliminar-los i estalviar-se les pagues endarrerides. En aquestes noves circumstàncies, els catalans tan sols comptaven amb l’aliança d’algunes unitats turcoples, és a dir, mercenaris turcs convertits al cristianisme. Malauradament, però, en veure la superioritat de les tropes franceses i gregues, aquests turcoples van fugir del camp de batalla i es van situar en una posició més segura des d’on observar la probable derrota catalana. Inspirats en els seus orígens de pagesos i de pastors, o bé seguint l’exemple d’allò que molts segles enrere havien fet els atenencs als no gaire llunyans camps de Marató, els almogàvers van començar a llaurar la terra i a fer petites preses al riu per desviar l’aigua cap als camps llaurats. De fet, atès que els francesos disposaven d’una temible cavalleria pesada, calia sembrar d’obstacles l’escenari de la batalla.
I, efectivament, quan van carregar contra les línies d’infanteria, els cavallers francesos i els seus cavalls van quedar empantanegats al fang, incapaços d’aixecar-se del terra, a causa del pes de les armadures. La resta va ser una veritable carnisseria. La infanteria lleugera almogàver va matar un per un els seus enemics indefensos, mentre la cavalleria catalana i els turcoples –que, en observar l’inesperat gir de la batalla, havien decidit incorporar-se al combat– es van llençar a la persecució de la infanteria enemiga en retirada.
El resultat de la batalla va ser tan decisiu que els catalans es van apropiar del ducat d’Atenes i el van posar sota la sobirania del rei català de Sicília. De tal manera que, durant diverses dècades, sobre l’Acròpoli d’Atenes, hi van onejar les quatre barres de la Casa de Barcelona i els quatre quadrants de Sicília (amb dues quadribarrades catalanes i dues àguiles bicèfales alemanyes).
Sens dubte, en ocasions, la determinació, la disciplina i el coneixement són decisius. Esperem que també ho siguin en el nostre futur.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Llibre Sent Soví.


El Llibre de totes maneres de potatges de menjar, més conegut com a Llibre de Sent Soví, (1324) és un receptari medieval d'autor anònim redactat en català.

És un dels manuscrits més antics d'Europa, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí. 

Conté més de dues-centes receptes. Va ser un dels receptaris de més influència a Europa i algunes de les seves receptes van ser copiades al segle XV en dos receptaris italians, el Libro di arte coquinaria, que considera que els cuiners catalans són els millors del món.

divendres, 11 de febrer de 2011

Ho portem dins

Aquest vídeo em dóna esperances i fe en les nostres possibilitats !!

dimarts, 8 de febrer de 2011

L'Eixample i les mansanes

L'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans teòrics i pràctics de la ciència urbanística, va néixer al mas Cerdà, al Pla de la Garga de Centelles (Osona). Una gran contribució seva a l'avenç social i econòmic fou el model d'eixample urbà en xarxa, basat en mansanes. La paraula mansana és un neologisme seu que vol dir “conjunt articulat de masos urbans”. El seu objectiu fou, amb les seves paraules: “Urbanitzeu el camp, ruralitzeu la ciutat”. L'urbanisme modern neix d'un mas dinàmic i exportador.[extret de: Francesc Roca. Masos i masies, en evolució]

En català normatiu, avui dia, de les mansanes se'n diuen illes, mentre que en castella, en diuen manzanas. Cal dir que les pomes no hi tenen res a veure. En castellà, que tenen una paraula com mansión, de la mateixa arrel, haurien de dir-ne també mansana.

El que ja és patètic (si més no etimològicament) és que en català encara alguns en diguin poma! Podem dir-ne mansana/mançana (encara que no sigui normatiu) o illa (especificant illa de cases, si cal). Però dir-ne poma, fent la traducció de la manzana castellana, que alhora és una mala adaptació de la mansana catalana fa riure.

Com que mala en llatí volia dir poma, potser ja tot lliga amb l'embolic de la mala traducció. És a dir, què creieu que vol dir la frase llatina "tua mater mala burra est"? No vol dir que la teva mare és burra, sinó que la teva mare menja pomes madures.

Cal dir que també hi ha qui afirma que la paraula manzana amb el sentit de bloc de cases està documentat en castellà abans de Cerdà, de manera que aquest enginyer s'hi hauria inspirat.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Espanya prohibeix l'homenatge als màrtirs de 1714

Considera que l'acte no és una festa tradicional catalana reconeguda.
La Delegació del Govern espanyol a Catalunya ha comunicat que ha prohibit que el proper diumenge a la tarda es disparin salves de trabuc en honor dels 120 patriotes catalans assassinats per l'exèrcit d'ocupació a la Gleva l'any 1714, segons informa Osona.com.

L'acte està organitzat per Òmnium Cultural del Voltreganès i tenia prevista la participació de grups de trabucaires, Miquelets i d'altres col·lectius de soldats d'època. Les activitats programades inclouen una desfilada de soldats d'època i trabucaires, una processó de torxes i unes salves d'honor.

La decisió ha estat comunicada per la subdelegada del Govern espanyol a Catalunya, Montserrat García Llovera, i es fonamenta en un informe de la Guardia Civil que considera que l'acte de diumenge no és una festa tradicional catalana reconeguda.

Òmnium Cultural ha reaccionat enèrgicament amb un comunicat de rebuig a aquesta prohibició.

divendres, 4 de febrer de 2011

L’Institut d’Estudis Catalans crida el poble català a exigir el compliment dels seus drets

«La comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s’inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides».
Així ho recull la Declaració que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública avui, dijous 3 de febrer, la qual també afirma que «cadascun dels territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent. Cap acció democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels ciutadans catalans. Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres».

La Declaració de l’IEC crida l’atenció sobre l’actual conjuntura excepcional, en què coincideixen les tendències pròpies del procés de mundialització i les pressions de les majories estatals envers una homogeneïtzació lingüística i cultural, contrària als principis de diversitat cultural que propugnen els tractats internacionals i declaracions de la Unió Europea i de les Nacions Unides. «La involució política de l’Estat autonòmic espanyol mostra cada vegada tendències més adverses a la igualtat, tant en la consideració política de les nacionalitats i el respecte de la pluralitat lingüística i cultural, com en els sistema de finançament o en les inversions estatals».
Per l’Institut, «aquesta situació posa en perill el nostre futur col·lectiu i l’esforç de cohesió de tota la nostra societat, i molt especialment del sistema educatiu, amb vista a integrar inclusivament en català i castellà milions de persones arribades d’altres terres de llengües i cultures diverses».

Aquesta declaració s’adreça, en primer terme, al poble català «perquè sàpiga amb tota certesa que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets d’autodeterminació i autogovern amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia». La Declaració també s’adreça als representants polítics i a les institucions d’autogovern «perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i maldin en la consecució d’un estatus igualitari, dins o fora del marc estatal actual i en el context de la comunitat internacional». Pel que fa a la Unió Europea i a les Nacions Unides, se’ls demana que «es comprometin activament amb els principis que proclamen sobre el respecte igualitari de la diversitat lingüística, cultural i nacional».

L’Institut d’Estudis Catalans, com a primera corporació acadèmica de les terres de llengua i cultura catalanes, fa aquesta crida amb la voluntat de «contribuir a un context internacional favorable per a totes les llengües i cultures del món, sabent que la nostra comunitat és un indicador de les polítiques de respecte de la diversitat».

dijous, 3 de febrer de 2011

Rosa Calafat. Què deu ser un superhome?

Declaracions de Rosa Calafat al diar digital; indirecte.cat.
Dedic aquest petit decàleg a en Ramon Barnils i a en Miquel Bauçà.

‘Què deu ser un superhome?’ Es demana Miquel Bauçà: ‘Un que coneix l’absurditat i sap que és un somni.
Primer: Em sembla particularment absurd no poder anar al cinema sense patir l’angúnia d’haver-ho de fer multiculturalment sense el català.
Segon: Em sembla particularment absurd que per demanar una cafè amb accent català em diguin que no m’entenen.
Tercer: Em sembla particularment absurd que la meva llengua catalana, que ha fet créixer i medrar la mediterrània, sigui una amenaça per a una llengua global anomenada espanyol o castellà.
Quart: Em sembla particularment absurd que perquè som catalana tingui l’obligació moral –i no el deure intel·lectual- d’aprendre més d’una llengua de comunicació (espanyol, anglès, xinès....).
Cinquè: Em sembla particularment absurd no poder exercir plenitud de funcions socials amb la meva llengua catalana.
Sisè: Em sembla particularment absurd parlar de multiculturalitat a Catalunya quan aquest fet implica necessàriament -talment com en temps del franquisme- passar prèviament per la bilingüització forçada dels catalans.
Setè: Em sembla particularment absurd que un alemany o un japonès immigrat a Catalunya em digui que la meva fonètica catalana és difícil; i em faci creure que la seva observació és nova, quan és més vella que el pastar perquè és espanyola.
Vuitè: Em sembla particularment absurd parlar de civisme sense que aquest civisme passi també per mostrar als nostres fills el mapa dels Països Catalans.
Novè: Em sembla particularment absurd haver de tenir la paciència legal de patir la descodificació del meu català de València.
Desè: Em sembla particularment absurd que a hores d’ara parlar en registre col·loquial sigui considerat dialectal i no patrimoni global de la comunitat de parla catalana.
I més enllà d’aquest absurd hi ha el somni.
Per a tu lector, que penses i construeixes la realitat catalana cada dia.
Per a les persones que fan possible les Consultes i caminen cap a fer vera el somni.
Per al ‘punt cat’.
Per a totes les persones –vells catalans o nous de trinca- que fem/feu possible la comunicació, l’expressió i la plena identificació del català al món.
I especialment per als periodistes que trien decididament i fermament fer normal el punt de vista català, perquè contribueixen a fer el món més ric, plural, divers, propi i lliure. Acaba Barnils: ‘La dictadura és l’anul·lació dels referents propis per uns d’externs’.

divendres, 28 de gener de 2011

Pau Alabajos (música pel cap de setmana)

Pau Alabajos (Torrent, 1982) és un cantautor valencià de la nova fornada de música en valencià apareguda a principis del segle XXI: activista musical i compromés en el tema de la llengua, ostenta el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor.

dijous, 27 de gener de 2011

Sortir de l'armari lingüístic.


Sortir de l’armari lingüístic fa una oportuníssima aproximació a la situació sociolingüística dels Països Catalans des de la psicologia, i més concretament, des de la psicologia social. És un llibre amè, oportú i divertit: un cop d’autoestima per als que defensem la llengua.

Una guia pràctica que dóna consells lògics i realitzables sobre com millorar la nostra conducta lingüística, eliminar prejudicis, aprendre a viure en català sense traumes i, de passada, contribuir a l'avenç social de la llengua.

Dijous, fred i trist, de cap manera!

Apa , dia fred gris i tristot, allà vaig amb el Tom Waits, bèstia de la natura i carregat de bon rotllo!

dimarts, 18 de gener de 2011

Descolonitza't. Manual d'acció per a independentistes

La xicota us acaba d'abandonar ignominiosament i heu baixat a València a cercar consol i distracció gastant-vos una picossada en llibres que no necessiteu.
Creueu l'Albereda i en un tres i no res us planteu a la Llibreria de la Universitat. Us entreteniu xafardejaant un gruixut totxo que aventura un possible origen occità de l'orxata. Us agafa set. Quan sortiu, meditant si val la pena arribar-vos a Alboraira (capital mundial de la xufla), ja és fosc i el capvespre s'omple de ratpenats que giragonsen. De sobte, entre les ombres, veieu uns tipus que estan fent pintades a l'impecable aparador de disseny de l'establiment.

"Camps catálaniste", "Fora botiflés polácos", "Idyoma balensiá", i coses per l'estil.
Conscient que us la jugueu, però inflamat per aquest cert valor suïcida que donen els desastres amorosos, us hi encareu: "Burros, tanoques, taaps de bassa, analfabets empedreïts." Atònits, els tipus se us acosten: el cap rapat, els punys crispats, lletjos com gossos d'aquests arrugats que valen tants diners.
Camí de l'hospital, una mica marejat per la sirena, no podeu reprimir un somriure (que us fa força mal), en recordar la cara d'esglai i dubte que han posat els vostres agressors, durant uns segons, quan els heu dit: "Veieu com m'heu entès, capsigranys? Després direu que no parleu català! El que passa és que feu unes faltes d'ortografia espantoses!".
RECURSOS NECESSARIS: Una certa tendència suïcida. Nassos. Un sentit de l'humor incombustible.
DIFICULTAT: Depèn de les vostres tendències autodestructives.
nota: Dr. Cat. Descolonitza't. Manual d'acció per a independentistes.

dissabte, 8 de gener de 2011

Els catalans ho tindrem tot pagat !!

Vi blanc de blancs. Tot Pagat
Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962) fou un escriptor i filòsof català.

El pensament de Pujols: formació i influències:
L'any 1918, Francesc Pujols publica el ‘Concepte General de la Ciència Catalana', on estableix l'existència d'un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat.
Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari

Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot.
Un dels seus biògrafs, Joan Cuscó, assenyala que "Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d'una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l'interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s'interessa per la història de les religions i s'acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica.
Més informació: Francesc Pujols

dilluns, 3 de gener de 2011

País Valencià

Agermanats amb el País Valencià per la Mediterrània, la llengua, la història, el caràcter emprenedor, treballador, creatiu, i l’esperit de comerciants (llegat probablement dels grecs), els catalans compartim amb els valencians la lluita
per la dignitat i la supervivència dels nostres Països.
En la Batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes de Felip V (nét de Luis XIV de França) derroten les de l'arxiduc Carles d'Àustria en el context de la Guerra de Successió. Això comportarà que Castella ocupi el Regne de València per dret de conquesta, i així aquest perd tots els furs concedits fins aleshores i els són imposats els Decrets de Nova Planta.
Al País Valencià, avui dia encara perdura la dita Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota.
Els escriptors i poetes valencians han enriquit la llengua comuna, un petit tast;
Joanot Martorell (Tirant lo Blanc), Ausiàs March,  Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ferran Torrent.
Poema (fragment) de Vicent Andrés Estellés, 
                        TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
                 Et besaria lentament,
                     et soltaria els cabells,
                     t'acariciaria els muscles,
                     t'agafaria el cap
                     per a besar-te dolçament, 
                     estimada meua, dolça meua,
                     i sentir-te, encara més nina,
                     més nina encara sota les mans,
                     dessota els pèls del meu pit
                     i sota els pèls de l'engonal,
                     i sentir-te sota el meu cos,
                     amb els grans ulls oberts,
                     més que entregada confiada,
                     feliç dins els meus abraços.
                     Et veuria anar, tota nua,
                     anant i tornant per la casa,
                     tot açò que ja no pot ser.
 
Situació Lingüística
Només tres 3 persones de cada 10 parla en català a casa al País Valencià. La política liquidacionista del govern valencià cap a la llengua catalana està provocant estralls cap a la salut del català al País Valencià. Així ho revela l'"Enquesta 2010 coneixement i ús social del valencià" que ha fet públic la conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana.
Només el 28,8% dels ciutadans parla sempre en català a casa a la zona catalanoparlant del País Valencià, mentre que el 56,2% parla sempre en castellà a casa.
La situació és dramàtica a la regió d'Alacant (12,7%) i a la ciutat de València i la seva àrea metropolitana (15,7%). Això a casa, perquè a fora de casa els percentatges cauen encara més. Per exemple a la feina, el percentatge de gent que parla sempre en català cau al 13,4%. 
A la regió de Castelló parla en català a casa el 38,5% de la població, però la llengua pròpia del país també és superada pel castellà (41,9%). A la regió d'Alacant només un 35,2% de la població sap parlar català, i a la ciutat de València només el sap parlar el 49,4%, És a dir, que la majoria no el sap parlar o el sap parlar molt poc.
25 anys de Trobades Escoles en Valencià.
Des de fa un quart de segle, cada primavera pares, mares, alumnes i mestres del País Valencià han eixit als carrers de les seves poblacions per exigir l’ensenyament en la pròpia llengua. La participació ha anat creixent des d’un ja remot 1986, quan modestament van començar a la Xara i Benifaió (la Marina i la Ribera, respectivament), fins a sumar, els darrers anys, una multitud de 200.000 persones en les dèsset trobades d’àmbit comarcal que se celebren de dalt a baix del territori. És a dir: les Trobades d’Escoles en Valencià han esdevingut un moviment en favor del valencià (que és com ací popularment anomenem el nostre català) d’una amplitud ciutadana sense precedents ni comparació possible.

La música un cop més és l’instrument de denuncia alhora que ens dóna alegria i força per a seguir lluitant. Els músics valencians contribueixen a reforçar els lligams d’identitat entre els dos Països;
Raimon, Al Tall, Obrint Pas, Feliu Ventura,Jordi Savall, etc....
Tot seguit us deixo un reguitzell de cançons.
                               Al Tall ( Tio Canya)
                               Obrint Pas (Ho hem oblidat, Ovidi Montllor).
                              Raimon (Al meu país la pluja no sap ploure)
                               La Muixeranga
Alguns sectors del nacionalisme valencià (Joan Fuster entre d'altres) han reivindicat la música de la Muixeranga com a himne del País Valencià. També considerada com l'himne dels Països Catalans.
 

nota: enllaços d’interès:

diumenge, 19 de desembre de 2010

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU !!

Tió de Nadal

Us desitjo a totes/ts els lectors d’aquest bloc especialment els fidels seguidors, Bones Festes, que tingueu molta Salut i Felicitat i que els vostres somnis es compleixin !

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU !!



Olentzero és un carboner que porta regals el dia de Nadal a les llars d'Euzkadi



ZORIONAK eta URTE BERRI ON !!!               





Sant Nicolau, Pare Noel, porta els regals el 5 de desembre o per Nadal



    

MERRY CHRISTMAS and HAPPY NEW YEAR !!!

divendres, 17 de desembre de 2010

Per què som feliços?

Somni de Felicitat, quadre del pintor Henri Matisse

Todd Daniel Gilbert (nascut el 05 de novembre 1957) és professor de Psicologia de la Universitat de Harvard. És un psicòleg social  conegut per les seves investigacions en previsions afectives , fent un èmfasi especial en els biaixos cognitius com ara el biaix d'impacte. . Ell és l'autor del bestseller internacional Ensopegant sobre la felicitat , que ha estat traduït a més de 25 idiomes .

L’any  2006 va fer una conferència titulada “El secret de la felicitat”, on  més o menys ve a dir que la felicitat pot ser natural, i esdevé quan aconsegueixes allò que vols, o bé pot ser felicitat sintètica i esdevé quan  malgrat no aconseguir allò que volies, ets feliç.
També ens diu que la llibertat és l'amiga natural de la felicitat perquè et permet triar, però la llibertat és enemiga de la felicitat sintètica, suposo que deu ser perquè és l'opció no volguda. Al principi del vídeo veureu que parla del lòbul frontal com a un simulador d’experiències, nosaltres tenim l' habilitat de poder imaginar i preveure situacions per afavorir-les o evitar-les. Bé, el millor és que us deixi l’enllaç i gaudiu durant 21 minuts dels coneixements del Dr. Dan Gilbert (podeu triar subtítols en el vídeo)

dijous, 16 de desembre de 2010

El caganer del pessebre

El caganer és una figura dels pessebres de Catalunya i el País Valencià. Sovint la trobem amagada en un racó, darrere d'un arbust, on fa les seves necessitats a l'aire lliure. Vestit, generalment, amb camisa blanca, pantalons foscos, faixa i barretina vermelles, sovint fumant amb pipa. L'origen sembla que se situa entre el canvi dels segles XVII i XVIII, en ple Barroc, un moviment cultural i artístic que es caracteritzava per un realisme exagerat. Tanmateix, no era una figura exclusiva del Pessebre sinó que s'ha trobat, també, en rajoles que el representen explicant històries. Els caganers apareixen ja als pessebres catalans a finals del segle XVII, encara que no es van fer populars del tot fins al XIX.
Encara que no es conegui amb exactitud quina és la raó en col·locar una figura cagant, es creu que el caganer, amb les seves femtes fertilitza la terra, pel que se'l considera un símbol de prosperitat i bona sort per l'any vinent. La tradició del caganer està ben acceptada per l'església.
Amb ell hi havia la salut i la tranquil·litat de cos i ànima que cal per muntar el pessebre. Col·locar aquesta figura al Pessebre porta bona sort i alegria; altrament, comporta desventures.

Divertida i entranyable aquesta cançoneta sobre el pessebre i el seu protagonista.....