Pantocràtor, del grec totpoderós, por i valentia, esperança i càstig, principi i final de la vida, pregar i demanar a qui tot ho pot, i tal vegada també qui tot ho nega, la feblesa de la por, la força de la pregària.
Pantocràtor és la gran paradoxa.
Bellesa i fascinació, tots aquests atributs devien omplir la ment temorosa dels cristians de l'edat mitjana, fora d'ell, el món era fosc, violent i cruel. Sota el jou de l'església i de la noblesa, quina altra esperança podien tenir els gentilhomes si el coneixement els hi era negat?
El seu esguard misteriós, sever i, alhora, protector, donava l'esperança d'un món millor a prop seu, era la millor eixida per les pors i les febleses dels homes.
Pantocràtor, un cop més paradoxal, ara és ell qui està protegit als museus, restaurat per mans artesanes, qui sap si potser descendents d'aquells temorencs cristians.
Però us convido a que us fixeu bé en ell, en el seu esguard, continua convidant-nos a pregar i a demanar-li ajuda i protecció.... Potser perquè sap que, malgrat els coneixements adquirits en aquests segles, no som més savis i la foscor continua.
