LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

L’agost de 1973, a la ciutat d’Estocolm, Suècia, va tenir lloc un atracament a un

banc (Kredibanken), en el que els atracadors, al ser descoberts per la policia, van

retenir-hi alguns treballadors i clients que havien sorprès a l’interior.

Els retingueren durant uns quants dies com a ostatges. En el transcurs de les negociacions, les víctimes es van identificar amb els captors fins a tal punt que van col·laborar amb ells protegint-los de la policia.

Aquest fet va servir per conèixer com a “Síndrome d’Estocolm” certes conductes insòlites que demostren afecte entre captors i ostatges. El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori i, posteriorment, adoptat per molts psicòlegs arreu del món.

Així doncs, la síndrome d’Estocolm és un estat psicològic en el que la víctima del segrest, o persona detinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el segrestador. En ocasions els presoners poden acabar ajudant als captors a assolir els seus propòsits.

Segons la corrent psicoanalítica, la síndrome d’estocolm seria una sort de mecanisme de defensa inconscient del segrestat, que no pot respondre a l’agressió dels segrestadors i que es defensa també de la possibilitat de patir un shock emocional.

D’aquesta manera, es produeix una identificació amb l’agressor, un vincle en el sentit de que el segrestat comença a tenir sentiments d’identificació, simpatia, d’agraïment pel seu segrestador. La pèrdua total del control que pateix l’ostatge durant el segrest és difícil de pair. Es fa suportable en el moment en que la víctima s’identifica amb els motius de l’autor del delicte.

En podem treure conclusions de ben a prop (àmbit familiar, feiner, etc..) i de més lluny,

fins i tot hi trobareu algun paralel·lisme proper i recent…………