Lliurepensament

Més d'una generació el vam tenir com a paradigma de rebel·lia i llibertat, John Lennon, més enllà de la qualitat de la seva música, era una icona, un símbol d’inconformisme i de lluita. Vivíem les tenebres de la dictadura i els seus efectes sobre tres generacions (horrible només de tornar-hi a pensar), volíem trencar el conservadorisme i la repressió, no només política, sinó, també i essencialment social, viure en llibertat. Els que tenien la sort de portar el cabell llarg eren assenyalats com a “maricons”, pollosos o subversius, personalment recordo com a la meva feina per portar el cabell llarg ( ni la meitat que John Lennon), em van suggerir que me’l tallés o em busqués una nova feina: ens hi voliem assemblar a ell, encara que només fos en els cabells. Sabíem poques coses reals de la seva vida, perquè el “régimen” ho censurava, però això encara ens esperonava més donat que donava pas a la imaginació i a la llegenda. Recordo el dia que vaig sentir per la ràdio la notícia de...

L'any 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va adoptar com a icona de la seva activitat la figura creada per l'escultor barceloní Miquel Paredes : un nen milicià vestit amb una granota d’obrer que sempre portava una senyera a la mà, era la mascota de la revolució i simbolitzava la crida a lluitar contra els feixistes: Se li posà el nom d'"El més petit de tots" en record de la cançó popular "Els tres tambors". Amb posterioritat es va encarregar una lletra a Pere Quart que va ser cantada amb la tonada de la cançó popular per Emili Vendrell i a Lola Anglada se li va encarregar un conte inspirat en aquella figura. D'aquella figura se'n van fer milers d'exemplars que eren presents a moltes llars catalanes i se'n van vendre uns 60.000 per recaptar fons per seguir la lluita. Aquesta figura representava l'esperit de combat i resistència del poble català en la imatge d'un infant que duia a la mà la nostra bandera. Amb e...

Heu anat a una apassionant conferència sobre cinema japonès mut dels anys quaranta. La sala és gairebé plena i comproveu amb alleujament que no sou l’únic “freaki” del barri. De sobte, una amable però assertiva veu femenina s’alça des de l’útima fila: “Perdón, puede hablar en otro idioma, por favor?”. El conferenciant no sap què fer. Ha preparat la conferència en català i el seu castellà és més aviat precari. De fet, és el primer cop que parla en públic i ja està prou nerviós. Cerca desesperadament amb la mirada algú de l’organitzxació, però tots són al bar. Comença a suar i no té mocador. La situació es fa insostenible i l’ambient es tensa. Esteu indignats, us volen boicotejar la vetllada ! A més, coneixeu la dona: pel cap baix fa deu anys que viu a la vostra escala! Ah, no, per aquí no hi passeu! Us aixequeu i dieu, amb un evident català del Rosselló: “Peggdó, peggo jo no entenc pas el castellà.” Els vostres veïns de tota la vida us miren estupefactes, ni us immut...

Creació d'una nova realitat amb el sisè sentit de l'escriptura (post anterior). Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant

Amb els cinc sentits, ajudats de la nostra memòria i experiències interpretem la realitat (la nostra). Però tenim la capacitat de crear-ne de diferents, això passa quan emprem el llenguatge escrit o parlat. Quan per exemple diem; El temps passava lentament, em va sorprendre la vesprada vora el mar, el suau vent de garbí m’acaronava el cos mentre els darrers rajos del sol pintaven el cel d’una vermellosa aquarel•la, la fressa del mar interpretava una bella melodia i tot el meu cos vibrava d’harmonia i llibertat. Hem creat amb el nostre llenguatge, en aquest escrit, una nova realitat i alhora la vostra interpretació donarà pas a noves realitats. Penso que aquesta qualitat és una de les meravelles de l’home, pot ser hauriem d'aprofitar-la per descobrir un món il·limitat. Aquestes reflexions estan inspirades en Ramon Llull que, ja en el segle XIII, parlava del sisè sentit, l’escriptura.

Enguany fa 350 Anys del Tractat dels Pirineus en què la monarquia borbònica va esquarterar el nostre país donant a la monarquia francesa part del nostre territori (el Rosselló, Perpinyà, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya). Val a dir que posteriorment, en diferents ocasions, els francesos els van oferir tornar les terres catalanes a canvi de territoris a Flandes... Avui, a Perpinyà més de cinc mil catalans d'arreu dels Països Catalans, hem tornat a reivindicar que ens tornin la nostra Terra. Per a mi, però, el més important és que hem fet costat als compatriotes de la Catalunya Nord, els hem dit que no estan sols, que la lluita continua amb més força que mai perquè tenim la raó i estem a l'Europa dels pobles lliures. Mai més cap català sol, tots units per assolir la Sobirania, tossudament catalans !!!! Us passo els següents enllaços de diferents entitats de Perpinyà: Usap. Casal Jaume 1er Perpinyà. La Bressola. Escola Arrels. Arrels Radio, la veu de la C...