diumenge, 13 de març de 2011

La batalla de Cefis

El 13 de març de 1311, atrapats entre el riu Cefis i el llac Copais, els almogàvers esperen la càrrega de la cavalleria pesada francesa.
Ja feia vuit anys que aquestes tropes catalanes passejaven per terres gregues. Al seu pas, havien destruït diversos exèrcits enemics, havien assaltat molts castells i havien saquejat tot el que havien pogut. Tot i que, en els darrers temps, havien estat al servei de Gautier V, duc francès d’Atenes, a l’hora de passar comptes pels serveis prestats, el duc va contractar un nou exèrcit per tal d’eliminar-los i estalviar-se les pagues endarrerides. En aquestes noves circumstàncies, els catalans tan sols comptaven amb l’aliança d’algunes unitats turcoples, és a dir, mercenaris turcs convertits al cristianisme. Malauradament, però, en veure la superioritat de les tropes franceses i gregues, aquests turcoples van fugir del camp de batalla i es van situar en una posició més segura des d’on observar la probable derrota catalana. Inspirats en els seus orígens de pagesos i de pastors, o bé seguint l’exemple d’allò que molts segles enrere havien fet els atenencs als no gaire llunyans camps de Marató, els almogàvers van començar a llaurar la terra i a fer petites preses al riu per desviar l’aigua cap als camps llaurats. De fet, atès que els francesos disposaven d’una temible cavalleria pesada, calia sembrar d’obstacles l’escenari de la batalla.
I, efectivament, quan van carregar contra les línies d’infanteria, els cavallers francesos i els seus cavalls van quedar empantanegats al fang, incapaços d’aixecar-se del terra, a causa del pes de les armadures. La resta va ser una veritable carnisseria. La infanteria lleugera almogàver va matar un per un els seus enemics indefensos, mentre la cavalleria catalana i els turcoples –que, en observar l’inesperat gir de la batalla, havien decidit incorporar-se al combat– es van llençar a la persecució de la infanteria enemiga en retirada.
El resultat de la batalla va ser tan decisiu que els catalans es van apropiar del ducat d’Atenes i el van posar sota la sobirania del rei català de Sicília. De tal manera que, durant diverses dècades, sobre l’Acròpoli d’Atenes, hi van onejar les quatre barres de la Casa de Barcelona i els quatre quadrants de Sicília (amb dues quadribarrades catalanes i dues àguiles bicèfales alemanyes).
Sens dubte, en ocasions, la determinació, la disciplina i el coneixement són decisius. Esperem que també ho siguin en el nostre futur.