La generació perduda.

Benvolguda amiga,

he trigat uns anys en adonar-me de la nostra amistat i és per això que m’he decidit a escriure’t ara tot esperant que aquesta sigui l’inici d’una fèrtil relació epistolar.

Fa uns dies un conegut que deu superar per poc l’adolescència em va proferir que jo pertanyo a la generació “perduda”….. la perplexitat em va impedir d’aprofundir sobre aquesta informació.

D’aleshores ençà no he parat de donar-hi voltes, segurament es deu referir a la baixa o nul·la participació política, però tot i no essent poc, penso que hi ha moltes més coses que ell desconeix (millor), com ara la ignorància i el constrenyiment imaginatiu.

Aquesta generació no vam saber que en algun lloc del planeta hi havia un moviment jovenil contra l'establishment (guerra del Vietnam, mur de Berlín, etc..), amb el pas del temps nosaltres ho vam descobrir gairebé com un esdeveniment anecdòtic, era el maig del 68, el moviment hippie. Ballàvem al ritme dels Beatles, Rollings Stones, Joan Baez i molts altres, sense entendre-hi ni una estrofa.

Els nostres valors van ser la mili (per fer-nos homes), el treball, la família i la conformitat. No em vull estirar més perquè ara que m’hi poso veig que quant més estiro del fil més gran és la troca.

Gràcies amic per fer-me reflexionar, tens més raó de la que et penses, però miraré de canviar el terme de generació perduda pel de generació “llavor” d’una altra de millor.