La lluna

La lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra, la seva força de gravetat és 1/6 menor que la de la Terra, és per això que gairebé hi podríem volar. Però per a mi la lluna és altres coses.
És la misteriosa lluna plena que il·lumina als llops quan udolen allà dalt de les muntanyes.
És amb la lluna de mel quan els enamorats escenifiquen el ritual de l'amor.
Llunàtics és l'estigma d'aquells a qui designem com a diferents, canviants d'humor.
Estar a la lluna, coi, vol dir que no toques dempeus a terra, (que bé!, penso jo)  viure lluny dels assenyats, viure badant...
Però el que més m'agrada de la lluna és la màgia de la seva plenitud fa temps, quan la meva dona i jo estàvem lluny l'un de l'altre, ens trucàvem, sortíem al carrer i tot mirant la lluna quan era més propera i més daurada, la convertíem en la nostra confident.
Ah, també la lluna és allò que canten infants;
                       la lluna, la pruna
                       vestida de dol
                      son pare la crida
                     sa mare no vol