Parxís, joc de familia.

Érem 4 jugadors com els quatre colors del parxís, com moltíssima gent de l’època era el millor dels nostres passatemps i les llargues tardes dels diumenges eren idònies per jugar-hi.
El pare, la mare, la tieta i jo, ens sèiem a taula al voltant del tauler quadrat de fusta i vidre: era un circuit ple de revolts i perills on cadascú de nosaltres triava un color amb les quatre fitxes uniformades. Això no era molt important, la sort es decidiria amb la tria del dau, com a experts que érem, els tocàvem, sospesàvem i triàvem com si d’un meló es tractés, el dau ,que un cop encetada la partida ens obsequiaria amb el dolç sabor de la victòria, o l'amarge regust de la derrota,havia de ser un dau molt afavorit per les matemàtiques, eren requisits imprescindibles que tragués molts cincs (per treure fitxes de casa), molts sisos tot i que mai més de tres seguits per no portar al sacrifici del renaixement a la fitxa en joc, i a més la capacitat quasi miraculosa d’afavorir-nos tot traient els números necessaris per liquidar les fitxes enemigues.
Donar la volta sencera al circuit amb les 4 fitxes, eludint els perills dels depredadors d’altres colors, més el suïcidi propi, eren motiu de tensió i discussions aferrissades sobre la crueltat del destí i d’algun que altre jugador avesat a posar paranys.
El premi final era pujar per una meravellosa escala encatifada del teu color al confortable i
segur darrer pis,conegut com a "casa" on finalment podies descansar dels ensurts i gaudir de la victòria.
Uns per revenja i el guanyador per tornar a repetir sort ens desafiàvem a iniciar una altra partida a la que en seguirien moltes més. Al final tots feliços per la meravellosa tarda que ens havia donat aquell petit tauler quadrat al·legoria de alegries i penes com la vida mateixa.
Després tornavem cadascú a les nostres coses mentre la mare engegaba la ràdio (de lampares) per escoltar una mica de música. Un altre dia us en parlaré d'aquesta ràdio.