Lliurepensament

Els Catflowers han fet l’any 2009 una espectacular volada, 10.000 a Brussel.les , Arenys de Munt, 13 de desembre 170 consultes populars , Pep Guardiola , Reagrupament.cat . Si tanques els ulls uns instants veuràs que és com un somni, el desembre de l’any passat tot això era impensable. Tanmateix, he parlat amb molts Catmesells /Catflowers d’aquests esdeveniments que han provocat un canvi d’escenari polític i social, a mans de la societat civil, i continuen tenint el mal d’Almansa, és a dir la submissió tant arrelada que els incapacita per lluitar per la dignitat i la llibertat i prefereixen creure que la Independència no és possible. Bé, però l’important d’aquest 2009 és que molts Catmesells han sortit de la reserva i s’han convertit en homes/dones lliures que treballen per assolir la llibertat dels Països Ca talans. Finalment ens hem tret del damunt les pors, els tabús i els complexes. El 2010 toca seguir treballant, hi ha molta feina a fer i per sort tenim un model a seg...

Us recomano molt i molt ( no en tinc cap benefici) l’Almanac del Cordill. És una petita agenda de tradició i cultura popular per a la casa, l’hort i el jardí. Hi podeu trobar entre d’altres, coses com aquestes: Fins el segle XV l’Església Catòlica no permetia que els muts es casessin. Només perquè no podien pronunciar el "sí, vull" del ritual. La Boira és aliada dels pagesos, perquè limita el risc de glaçades fent de manta protectora dels conreus. Foll, Digues, què és amor. Amor és aquella cosa que als lliures deixa en captivitat i als esclaus posa en llibertat. Ramon Llull . Pluja menuda, la terra ajuda. Amb una soca de 15 metres de cintura i uns dos mil anys de vida "lo Parot" d'Horta de Sant Joan és una de les oliveres més antigues de Catalunya.

Benvolguts amics / amigues , aquest blog descansarà uns dies per vacances de Nadal. Quan torni serà el nostre segon aniversari però d'això ja en parlarem en el seu moment. Ara us felicito els Nadals i us desitjo un molt feliç any nou , ple de salut i felicitat (una miqueta cursi). Tot seguit un poema de Nadal d'en Lluís Llach . Sé que en un lloc lluny potser algú hi haurà que avui no obri la botella de xampany. Sé que en un lloc lluny potser algú pensarà que en altres racons hi resten boques amb fam. Però serà tan estranya gent la que dubtarà un moment per donar la mà al que no és germà. I els que amb gran soroll volem fer un nou món avui, aquesta nit direm no. I pels que l'avui és com el passat tampoc trauran la seva mà. I els que mudats anem a "Missa del gall" no resem amb altra cara que no cal. Fora de l'església hi han homes ben cecs la nostra boira els hi tapa el camí del vent. Però serà tan estranya gent que amb la t...

Degut als ràpids canvis del món que ens envolta des del nostre naixement, els éssers som uns anacronismes vius. El nostre món ha canviat radicalment en els darrers 150 anys. En canvi, la fisiologia humana ha trigat milions d’anys en crear-se i no ha variat gaire en 150.000 anys. El nostre cos –encara que estigui en plena forma- ha estat “dissenyat” per a tenir èxit en el passat. És una màquina biològica antiga que evolucionà en resposta a un món que ja no existeix. Encara que vivim en un món on la velocitat del processament dels ordinadors es duplica cada dos anys, la capacitat de processar informació de l'ésser humà no ha crescut d’una manera substancial en els darrers 150.000 anys. Així doncs, està clar que la nostra fisiologia està desfassada. Per un ésser humà mitjà, el temps mínim de reacció és d’unes 250 mil·lèsimes de segon. Aquest temps és el necessari per a reaccionar a un estímul, com prémer un botó quan s’encén un llum. Els ordinadors personals funcionen 750 mi...

Pantocràtor, del grec totpoderós, por i valentia, esperança i càstig, principi i final de la vida, pregar i demanar a qui tot ho pot, i tal vegada també qui tot ho nega, la feblesa de la por, la força de la pregària. Pantocràtor és la gran paradoxa. Bellesa i fascinació, tots aquests atributs devien omplir la ment temorosa dels cristians de l'edat mitjana, fora d'ell, el món era fosc, violent i cruel. Sota el jou de l'església i de la noblesa, quina altra esperança podien tenir els gentilhomes si el coneixement els hi era negat? El seu esguard misteriós, sever i, alhora, protector, donava l'esperança d'un món millor a prop seu, era la millor eixida per les pors i les febleses dels homes. Pantocràtor, un cop més paradoxal, ara és ell qui està protegit als museus, restaurat per mans artesanes, qui sap si potser descendents d'aquells temorencs cristians. Però us convido a que us fixeu bé en ell, en el seu esguard, continua convidant-nos a pregar i a demanar-...

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se aquell any l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya. La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que reto...

Més d'una generació el vam tenir com a paradigma de rebel·lia i llibertat, John Lennon, més enllà de la qualitat de la seva música, era una icona, un símbol d’inconformisme i de lluita. Vivíem les tenebres de la dictadura i els seus efectes sobre tres generacions (horrible només de tornar-hi a pensar), volíem trencar el conservadorisme i la repressió, no només política, sinó, també i essencialment social, viure en llibertat. Els que tenien la sort de portar el cabell llarg eren assenyalats com a “maricons”, pollosos o subversius, personalment recordo com a la meva feina per portar el cabell llarg ( ni la meitat que John Lennon), em van suggerir que me’l tallés o em busqués una nova feina: ens hi voliem assemblar a ell, encara que només fos en els cabells. Sabíem poques coses reals de la seva vida, perquè el “régimen” ho censurava, però això encara ens esperonava més donat que donava pas a la imaginació i a la llegenda. Recordo el dia que vaig sentir per la ràdio la notícia de...

L'any 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va adoptar com a icona de la seva activitat la figura creada per l'escultor barceloní Miquel Paredes : un nen milicià vestit amb una granota d’obrer que sempre portava una senyera a la mà, era la mascota de la revolució i simbolitzava la crida a lluitar contra els feixistes: Se li posà el nom d'"El més petit de tots" en record de la cançó popular "Els tres tambors". Amb posterioritat es va encarregar una lletra a Pere Quart que va ser cantada amb la tonada de la cançó popular per Emili Vendrell i a Lola Anglada se li va encarregar un conte inspirat en aquella figura. D'aquella figura se'n van fer milers d'exemplars que eren presents a moltes llars catalanes i se'n van vendre uns 60.000 per recaptar fons per seguir la lluita. Aquesta figura representava l'esperit de combat i resistència del poble català en la imatge d'un infant que duia a la mà la nostra bandera. Amb e...

Heu anat a una apassionant conferència sobre cinema japonès mut dels anys quaranta. La sala és gairebé plena i comproveu amb alleujament que no sou l’únic “freaki” del barri. De sobte, una amable però assertiva veu femenina s’alça des de l’útima fila: “Perdón, puede hablar en otro idioma, por favor?”. El conferenciant no sap què fer. Ha preparat la conferència en català i el seu castellà és més aviat precari. De fet, és el primer cop que parla en públic i ja està prou nerviós. Cerca desesperadament amb la mirada algú de l’organitzxació, però tots són al bar. Comença a suar i no té mocador. La situació es fa insostenible i l’ambient es tensa. Esteu indignats, us volen boicotejar la vetllada ! A més, coneixeu la dona: pel cap baix fa deu anys que viu a la vostra escala! Ah, no, per aquí no hi passeu! Us aixequeu i dieu, amb un evident català del Rosselló: “Peggdó, peggo jo no entenc pas el castellà.” Els vostres veïns de tota la vida us miren estupefactes, ni us immut...

Creació d'una nova realitat amb el sisè sentit de l'escriptura (post anterior). Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant

Amb els cinc sentits, ajudats de la nostra memòria i experiències interpretem la realitat (la nostra). Però tenim la capacitat de crear-ne de diferents, això passa quan emprem el llenguatge escrit o parlat. Quan per exemple diem; El temps passava lentament, em va sorprendre la vesprada vora el mar, el suau vent de garbí m’acaronava el cos mentre els darrers rajos del sol pintaven el cel d’una vermellosa aquarel•la, la fressa del mar interpretava una bella melodia i tot el meu cos vibrava d’harmonia i llibertat. Hem creat amb el nostre llenguatge, en aquest escrit, una nova realitat i alhora la vostra interpretació donarà pas a noves realitats. Penso que aquesta qualitat és una de les meravelles de l’home, pot ser hauriem d'aprofitar-la per descobrir un món il·limitat. Aquestes reflexions estan inspirades en Ramon Llull que, ja en el segle XIII, parlava del sisè sentit, l’escriptura.

Enguany fa 350 Anys del Tractat dels Pirineus en què la monarquia borbònica va esquarterar el nostre país donant a la monarquia francesa part del nostre territori (el Rosselló, Perpinyà, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya). Val a dir que posteriorment, en diferents ocasions, els francesos els van oferir tornar les terres catalanes a canvi de territoris a Flandes... Avui, a Perpinyà més de cinc mil catalans d'arreu dels Països Catalans, hem tornat a reivindicar que ens tornin la nostra Terra. Per a mi, però, el més important és que hem fet costat als compatriotes de la Catalunya Nord, els hem dit que no estan sols, que la lluita continua amb més força que mai perquè tenim la raó i estem a l'Europa dels pobles lliures. Mai més cap català sol, tots units per assolir la Sobirania, tossudament catalans !!!! Us passo els següents enllaços de diferents entitats de Perpinyà: Usap. Casal Jaume 1er Perpinyà. La Bressola. Escola Arrels. Arrels Radio, la veu de la C...

Els Sex Pistols van ésser, tot i la seva curta existència, un grup anglès de punk molt influent. A través dels seus singles crus i nihilistes, i les seves violentes posades en escena, el grup va revolucionar la idea del que podia ser el Rock and Roll . Al Regne Unit , el grup va ser considerat perillós per a la majoria de la societat, i va ser prohibit a tot el país; als Estats Units no hi van tenir el mateix impacte, però un nombre incomptable de grups als dos països van inspirar-se en la força de la seva música, mentre que molts altres van inspirar-se en la seva ètica anarquista i indiferent al sistema.El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten cantava amb arrogància sobre l'anarquia, l'avortament, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s'hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora posible. Els Sex Pisto...

Atrapats en el temps, cada dia és una repetició, una rutina mínimament alterada per les notícies externes (ràdio, tv,etc.) a nosaltres i intencionadament dirigides a crear un pensament únic, encara que en aparença sigui divers i fins i tot enfrontat. El millor paradigma d'aquesta situació és la gent que es dedica a la política (que no a fer política). Si recordem l'extraordinària pel·lícula del dia de la marmota, veiem que per Bill Murray cada dia és igual a l'anterior, li passen les mateixes coses fins que canvia de comportament , així doncs al meu entendre i agafant la pel·lícula com a paradigma, nosaltres podem alterar la rutina diària: canviar les petites coses quotidianes, incrementar la diversitat d'activitats noves a fer i sobretot revisar l'escala de valors i el pensament assegurant-nos de que són ben nostres i des d'aquesta reconstrucció de valors, començar una vida nova, plena de llibertats, d'imaginació i de vents frescos...

D'origen jueu, va néixer l'u de desembre de 1935, al districte del Bronx de Nova York, però es va criar a Brooklyn. De la seva biografia destacar que amb la pel.lícula Annie Hall va aconseguir quatre premis Oscar, però que no va anar a recollir perquè el mateix dia tenia un concert amb el seu grup de jazz. A les seves pel.lícules hi dibuixa uns personatges carregats de les seves pròpies fòbies i temors. Nevayorquès de cap a peus és un enamorat de Manhattan, cosa que no em sorprèn gens. Us deixo una petita actuació d'un Woody Allen molt jove però que ja despuntava com un geni del cinema americà (no hollywoodià).

MUSAKA DE MATÓ I NOUS - 3 albergínies petites - 300 grams de mató - 1 ceba - Tomàquet fregit - 1 culleradeta d’orenga - 1/2 culleradeta de canyella - 1 pessic de nou moscada - 50 grams de nous - Formatge parmesà ratllat Primer, he tallat les albergínies a rodanxes primes (sobre 1 cm de gruix), les he salat i les he posat a l’escorredor, que anessin suant i deixant l’amargor fora. Després, he posat al foc una paella amb oli i hi he fet una ceba ben picada i a foc molt lent, una mitja horeta.He recuperat les albergínies, les he eixugat i les he fregit en una paella amb força oli de girasol, a foc molt viu. Després les he posat sobre paper de cuina que xupés una mica l’oli sobrer.En un bol he barrejat bé el mató, la canyella, l’orenga, la nou moscada i un bon raig d’oli d’oliva bo. Després les nous, ben trencades a trossets, fins fer una pasta més o menys homogènia. En una plata per anar al forn i untada mínim anet amb oli, hi he dipositat una primera capa d’albergí...

M'he despistat una mica, el mes passat aquest darrer àlbum dels Beatles, ha fet 40 anys!! Happy birthday !!. Algun dia d'inspiració aviam si m'atreveixo a escriuré alguna coseta sobre la genial banda de Liverpool. Us deixo amb la cançó que més m'agrada de l'àlbum.

Charles Baudelaire (París, 9 d’abril de 1821 – 31 d’agost de 1867). Va patir en la seva pròpia persona els atacs de la legislació burgesa, que processà i censurà el seu llibre de poemes Les flors del mal. En el món poètic de Baudelaire hi ha un ésser que reuneix les suggestions de tots els sentits, que pot potenciar totes les sensacions, i aconseguir que es barregin i es responguin: hi ha un estímul per a l’èxtasi més potent i eficaç que totes les drogues: la dona”. Es tractarà de convocar tota la potència sensual que habita en certes experiències, certs éssers, certs objectes, per aconseguir el que sembla que és l’únic mitjà de fugir de l’horrible fàstic de la quotidianitat: l’oblit, l’aniquilament del jo o l’èxtasi. L’èxtasi baudelairià. Flors del mal DONES DAMNADES Com bèsties pensatives en la sorra ajaçades, giren els ulls en cerca de l’horitzó marí, i els seus peus que es percacen i les mans apropades tenen dolces llangors i un amarg frenesí. Unes, cors que s’agraden de confidènci...

Poques coses a dir del FBI, perquè tothom coneix a través del cinema la història, misèries i heroïcitats d'aquest cos de polícia nord americà. Destacar el seu dirigent J.Edgar Hoover, pare de l'actual FBI i que el va convertir en un poder fàctic, a força d'acumular informació privada de totes les persones rellevants del país: polítics, homes de negocis, etc... Coneixia tots els secrets i foscors de la classe dirigent, fins i tot dels presidents, als que en més d'una ocasió s'hi va enfrontar. Encara que ara s'han desclassificat els documents secrets, a la mort de Hoover, la seva secretària va cremar-ne molts de comprometedors. Us deixo l'enllaç (el podeu trobar traduït al català) del FBI, on hi podeu trobar coses com ara, "Wanted by the FBI", "Top ten fugitive", "Crime alert". http://www.fbi.gov/multimedia/media_main.htm

Per gaudir-ne només si disposes de 8 minuts... i si pots fer-ho acompanyat d'una tassa de te, millor!

Com tots sabeu és un grup musical valencià creat l'any 1975 encara en actiu. Excel·lents músics i patriotes de socarrel, el millor però és que els escoltem en dues de les cançons més emblemàtiques ; TIO CANYA, LA BATALLA D'ALMANSA !

En anteriors escrits he fet referència molt sovint a l’observació com a mètode de coneixement personal. Ara proposo algun exercici: Parlar. És un registre que pot ser observat de manera senzilla i molt directe. Primer exercici: Dedica-hi dos o tres dies, observa els estats mentals (ira, benevolència...) previs a les paraules, i, també molt important, presta atenció als que apareixen durant les converses. Fes-ne una anàlisi després de cada conversa i un repàs al final del dia, i intenta identificar quins estats d’ànims reflecteixen (violència, tolerància...). No t’evaluïs, no et jutgis i mira quin efecte han fet les teves paraules en els interlocutors i en tu mateix/a. Segon exercici: mira de no parlar dels altres ni de tu, no parlis molt, parla en veu baixa i procura modular la veu de forma suau i expressiva. Tercer exercici: observa els exercicis u i dos en les altres persones. No evaluïs, sigues comprensiu/va, només observa i aprèn de tu i dels altres. Les parau...

Samsara : paraula originària del sànscrit que significa roda de la vida, mort i renaixement. Podeu trobar moltíssima informació en els centenars de llibres referents al tema, tanmateix jo que sóc un curiós, l’he estudiat una mica amb uns bons mestres i amb la pròpia observació de l’esdevenir de la vida. Així doncs per a mi el samsara és el remolí que cada dia se’ns engoleix cap endins, cap enfora, amunt i abaix, però la característica més significativa “ és que no en som conscients ”, de la mateixa manera que una fulla en un dia de ventolera va d’un costat a l’altre, així és el nostre dia a dia. Les energies del nostre entorn feiner, social, familiar, etc... actuen sobre nosaltres de tal manera que formem part d’elles involuntariament, ens convertim en ira, en desànim, en violència, en egoïsme i en moltes coses que no som però que, com en una maledicció, ens hi convertim ni que sigui per uns minuts, unes hores o uns dies. Contaminats per prejudicis, confusió i desitjos, naveguem per...

Després de la celebració de l'Onze de setembre i amb la mirada posada a Arenys de Munt, necessito una mica de temps per reflexionar. Tanmateix hi ha un pensament que em dóna voltes i del que no em puc despendre i és l'òbvia i profunda fractura entre la classe política i la recent anomenada societat civil. Coi tios (polítics) per què ens obligueu a fer política? tant bé que estava jo dedicant-me a les meves aficions...! Bé, la cançó que us proposo (per mirar de distreure'ns) és d'una esplèndida soprà britànica, Sarah Brightman. Amb més de 10 discos d'or i amb una veu meravellosa és, al meu parer, un exemple de virtuosisme. El millor serà que l'escolteu, així doncs, us passo l'enllaç d'una de les seves cançons, en aquest cas, a dues veus amb el tenor italià Andrea Bocelli. Disfrutem de la música que ja tindrem temps de tornar a barrinar... Ah! una cosa més: "TOTS SOM ARENYS DE MUNT".

Discurs de Barack Obama donant suport a la nació catalana per l'Onze de setembre. Els demano que creguin, no en la capacitat dels polítics, els estic demanant que creguin en la de vostès. Els catalans encara creieu en una Catalunya on tot és possible, només dubteu de qui us governa. Avui els dic que els desafiaments als que s'enfronten són reals, són seriossos i són molts....... No serà fàcil afrontar-los, ni serà un període curt de temps. Però que se sàpiga això: Catalunya s'hi enfrontarà. La pregunta que ens fem no és si el govern és gran o petit, sinó si treballa. Si ajuda a la pagesia, si fa una política social correcta respecte l'habitatge, la sanitat, i l'educació... Si ajuda els febles, els menys afavorits, i si procura que els treballadors tinguin una jubilació digna. La pregunta també és si protegeix la llengua i la cultura pròpies i si camina cap a la Independència. Si la resposta és sí, seguirem endavant; on sigui no, cal fer un canvi de polítics i de ll...

La ment precedeix a totes les coses. La ment és el primer i principal. Els pensaments, els sentiments i les accions estan creats per la ment. Si una persona actua o parla amb la ment confosa i pertorbada, el patiment el segueix, com la roda segueix les petjades del bou. Però quan parla o actua amb la ment clara i fresca, la felicitat l’acompanya com l'ombra que mai l’abandona . Així doncs veiem clarament la interrelació entre l’estat de la ment i l’acció o la paraula. És a dir, l’estat de la ment des del que actuem o parlem determina com ha de desenvolupar-se una acció, o com ha de formular-se un diàleg. És més, els nostres patrons de comportament i la manera com pensem estan influenciats i dirigits per la ment, és a dir, “per l’estat mental del moment”. Així doncs, la felicitat i el patiment de la vida no sorgeixen per les condicions externes, sinó que depenen del tipus de ment o actitud mental que hom té cap a la vida i cap el món.