Quim Torra. Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Premi Carles Rahola d'Assaig
He descobert un periodista de veritat i sobretot un patriota com pocs! Segons he pogut llegir, Eugeni Xammar ha estat considerat pels estudiosos del periodisme un dels millors periodistes catalans del segle XX pel que fa a la seva qualitat professional i estil d’escriptura.
Però el que més m’ha sorprès i potser això explica la seva poca notorietat, ha estat que Eugeni Xammar, igual que va fer en Pau Casals, es va negar a ser còmplice del règim d’en Franco. En Pau Casals mai va voler tocar música a la Catalunya ocupada mentre no tornés la democràcia, i no va poder-ho fer perquè va morir abans. En Xammar no va voler escriure, sigui en castellà o fins i tot en català, sense llibertat en una Catalunya ocupada. Només després de morir es va publicar a Catalunya el 1974 Seixanta anys d’anar pel món, on reflecteix les seves vivències de periodista per Europa i els Estats Units.
.
Eugeni Xammar va ser sempre militant del catalanisme i va escriure amb referència als seus antics amics de professió que varen decidir escriure a la revista Destino a la Catalunya de la postguerra el següent:
“Car això és del que es tracta i de res més. De la traïció, de la submissió total i venal a l’enemic, de l’execució de les ordres de l’ocupant, de l’abandó de la dignitat i de l’escarni de l’honor. Aquest afer de Destino no pot ésser jutjat més que dintre d’un marc i aquest marc té un nom: Catalunya, la nostra pàtria, sotmesa a un règim d’opressió i d’ocupació com cap altre poble d’Europa no n’ha conegut parió, car en cap altre poble no li ha estat negat l’ús públic i lliure de la llengua pròpia. Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor; amb altra Sentís, Solervicens, Nadals i Díaz-Plaja, han estat i són els agents – estipendiats – de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya. Davant del més menyspreable de l’enemic, aquests homes han trobat la manera de recular els límits de l’abjecció i l baixesa. Han escrit en castellà i s’han posat a escriure en català el dia que han rebut del general Franco l’ordre de tornar a escriure (a estones) en català.
Avui com ahir servidors vils de l’enemic i prou. I demano a Domènec de Montagut que em digui si no creu que han de quedar fora de la reconciliació dels catalans els homes que, en virtut d’actes de traïció caracteritzats, s’han situat ells mateixos fora de la comunitat catalana“.
Avui com ahir, encara hi ha molts periodistes, escriptors i assagistes que ells mateixos s’han situat fora de la comunitat catalana. Potser per això la figura d’en Xammar ha estat expressament oblidada i poc reivindicada pels tradicionals mitjans de comunicació. Els deu caure la cara de vergonya quan llegeixen en Xammar!
La Catalunya impossible fou la fita de molts escriptors, periodistes, mestres, artistes i intel·lectuals de la primera meitat del segle XX, que tots ells es varen conjurar per fer que Catalunya fos un país culte, civilitzat, europeu, tolerant i progressista. La guerra civil i el posterior feixisme espanyol es van emportat tot el que aquells homes, homenots com diria en Josep Pla, varen fer i sobretot haurien pogut fer. Dins de la història del periodisme, Eugeni Xammar brilla com l’estrella polar que marca la direcció correcta: el nord, Europa, cap a la llibertat, cap a la independència de Catalunya.
Eugeni Xammar, sempre així ho va entendre i en el “Memoràndum a Irla“, ens diu:
…..Amb República o sense República, Espanya és Espanya. Sense Llibertat, Catalunya no és Catalunya. Amb República o sense República els espanyols empren llur llengua i segueixen llur bandera, una bandera que no és sempre la mateixa però que és sempre la llur. Sense llibertat, Catalunya ha de sofrir la disminució civil de la seva llengua i els catalans han d’amagar llur bandera. El regim d’Espanya pot mudar. Les reivindicacions essencials de Catalunya són immutables, davant de la República, com davant de la Monarquia o de qualsevol altre règim“.
Comentaris